Dret a decidir, independència i les esquerres

descarga
Manifestació de l’onze de setembre de 2012  al seu pas per Via Laietana. Foto: Pere Virgili

Frederic Prieto
Primer alcalde democràtic de Cornellà

L’onze de setembre de 2012 una onada de indignació i d’entusiasme va inundar els carrers de Barcelona, com tothom sap, sota el lema “Catalunya, nou estat europeu”. No hi ha dubte que la part de les esquerres que s’arrenglera (ara sí, ara no) sota les sigles d’ERC, o darrera les CUP (de recent aparició en l’escena política parlamentaria) ho van acollir amb entusiasme, com també la dreta catalanista, malgrat algun distanciament d’Unió.

Alguns d’ells sens dubte havien participat a títol individual (o oficial?) en la gestació d’aquesta manifestació, col·laborant en la consulta sobre la independència en molts municipis i en la creació de l’Assemblea Nacional Catalana. Però no eren ells sols. Moltes altres persones, amb cap precedent nacionalista o independentista, hi vam col·laborar també, convençuts que, després del fracàs de l’intent estatutari de 2006 i en el context d’una gravíssima crisi econòmica davant la que Catalunya es troba totalment desarmada, calia fer passos decidits cap a aquesta reclamació del dret dels ciutadans de Catalunya a decidir sobre el seu futur, plantant-se davant d’un l’Estat espanyol llastrat entre un govern del PP, cada vegada més involucionista, i una oposició (el PSOE) sense projecte propi, avalador de les principals decisions del Govern i advers a cap vel·leïtat plurinacional.

Tot i algunes vacil·lacions inicials, va semblar que el PSC estava disposat a fer passes cap al dret a decidir, malgrat la seva insistència en la possibilitat d’entesa amb les forces polítiques espanyoles o, al menys, amb el PSOE, per avançar cap a una reforma constitucional de caràcter federal. Les sospites de que es tractava d’un camí ja recorregut i sense sortida, s’han anat confirmant, obrint una fractura cada vegada més profunda amb el moviment iniciat, no sense conseqüències en les pròpies files socialistes.

Més esperançador va semblar el posicionament de ICV-EUiA que, malgrat una lògica insistència en que no es podia avalar, amb l’excusa del procés sobiranista, la política econòmica i social del Govern, es va adherir clarament a l’exigència del dret a decidir i fins i tot, en principi, a l’exigència d’independència (si es vol, potser com a punt de partida d’un federalisme real generat des de la voluntat lliure de les parts: ben diferent del propugnat pels socialistes). Però, lamentablement, els dies i les setmanes han anat arraconant aquella esperança. Primer la incapacitat de definir clarament el seu posicionament davant de la possible consulta i la incapacitat d’obrir un debat intern (o encara millor de liderar-lo en un àmbit ample de les esquerres) per afrontar creativament aquesta nova situació de la societat catalana, han culminat en una auto marginació a la defensiva davant de la iniciativa cívica de la “Via catalana per la independència”, convocada per l’ANC, amb el suport d’altres entitats. Iniciativa s’ha refugiat en la proposta del moviment “Per un procés constituent” (liderat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres) que, per lliure, rodejarà amb una cadena humana l’edifici de CaixaBanc de la Diagonal, com a mostra que a part de la independència, cal també arreglar l’economia i combatre la societat capitalista.

És curiós (alarmant?) que les esquerres (les tradicionals i també les que intenten generar noves opcions) tinguin tants problemes per reconèixer la realitat i per diferenciar els moviments socials de la seva possible manipulació per part del Govern o dels partits de la dreta. Avui l’únic objectiu realment mobilitzador és l’independentista. I això, ni pressuposa què passarà per poder assolir la independència (procés que pot ser més complex del que alguns es pensen), ni què passarà si els ciutadans voten a favor de la mateixa i es pot construir un Estat propi. És més, el procés per assolir la independència porta, en ell mateix, una forta càrrega revolucionaria, que caldria liderar i canalitzar, en lloc de marginar-se. Per tirar endavant una alternativa real per un procés constituent fa falta cercar grans majories i a la “Via catalana per la independència” hi ha molta energia de masses. En realitat l’exigència de la independència dóna sentit real al “dret a decidir”. Per propostes com les del “Pacte de Granada” dels socialistes, quina falta fa el dret a decidir?

El que sí que podria ser decisiu és l’abandó d’aquest objectiu per part de les esquerres, deixant tota la iniciativa a la dreta nacionalista o  als que porten anys sense pensar en una altra cosa. I el que encara seria més greu seria que, finalment, les esquerres acabessin concretant un objectiu dels que no en tenen cap: l’anti independentisme.

Fa pocs dies vaig tenir una discussió acalorada al carrer amb uns ciutadans socialistes de Cornellà. Fa quatre dies estaven desencantats de l’alcalde i de la direcció dels PSC. Aquest dia estaven exultants per l’article del Sr. Balmón obrint la porta de sortida als anomenats nacionalistes. Per ells, els nacionalistes i els independentistes estem dividint el poble i ara el que cal fer és lluitar contra la crisi i les seves conseqüències sobre les persones, com vam fer a la transició (deien). Algun d’ells va preveure el desembarcament del PSOE a Catalunya.

És a dir, en lloc de contribuir (cosa que no han fet en el darrers 25 anys) a que la ciutadania de Cornellà entengui què està passant realment amb Catalunya (que és alguna cosa més que una bandereta, una llengua i un folklore) i que el moviment per la independència no va contra ningú, però es planta davant d’un Estat espanyol que només posa pals a les rodes (molta gent de Cornellà ho sap: quan van al poble es troben amb la incomprensió dels parents i amics, pel què els han explicat insistentment). En lloc d’això es reforça la idea que la culpa de tot és dels independentistes. I ens prometen un futur federal “sotmès” que, avui per avui, és vent i que tampoc resoldria res.

Tampoc puc entendre la posició d’Iniciativa, que s’excusa perquè en el si del partit, a part d’independentistes, hi ha també federalistes i confederalistes. Però fins ara ens havien dit que el seu federalisme (i encara més el seu confederalisme, suposo) ha de ser fet entre societats lliures. Quina por tenen, doncs, de la “Via catalana per la independència”?

Torno a repetir, confondre l’ANC amb Convergència o amb el Govern de Convergència amb el suport d’ERC. Pretendre, amb l’actual correlació de forces, que estigui clar prèviament quin tipus d’Estat independent farem i com afrontarem la crisi actual un cop independents, és no tenir sentit de la realitat.

Lluitem, sí, com fan la PAH i altres moviments i organitzacions socials i sindicals, contra les agressions als drets de persones i col·lectius. Denunciem, sí, el Govern quan s’escaqueja de discutir les noves retallades en el Parlament. Exigim, sí, permanentment la necessitat d’una renda bàsica justa. Plantegem, sí, “noves” polítiques per generar ocupació i activitat econòmica. Denunciem el suport que CiU (i el PSOE) ha donat contínuament a la legislació que ara serveix al Govern del PP per retallar l’estat social. Etc. No es tracta d’esperar, doncs, a després de la independència. Però no podem seguir ignorant o tractant amb confusió des de l’esquerra aquest, l’únic, impuls democràtic en la nostra baquetejada societat.

I, de passada, comencem a adonar-nos que l’esquerra ha de posar radicalment en qüestió la seva concepció del mon, del partit i de l’alternativa, des de la generositat, la cooperació i la transversalitat, incorporant, és cert, elements de les diverses tradicions, però per sobre de tot, sentit de la realitat i de l’hegemonia, en el sentit gramscià de la paraula.

3 pensaments a “Dret a decidir, independència i les esquerres”

  1. Estic totalment d´acord en la potencia del moviment de la Via catalana, la seva composició , l´esforç de tanta gent de edats diverses, la seva generositat i entusiasme poden ser un factor de canvi en la vida política catalana i espanyola.
    Però em preocupen algunes coses.
    La fe indubtable en el seu exit donat que és l´expresió de la voluntat d´un poble. La història no ho recolça , tot el contrari . Aquesta frustació pot tenir efectes , a curt termini, molt negatius per a una gran part de la gent que participa en el moviment , sobre tot gent jove i que ha entrat en contacte per primer cop amb la política.

    El segón és l´oblit del sector , cada cop més gran , de la nostra societat que està patint amb duresa la crisi i que comença a quedar marginada.
    Els moviments socials, que vosté menciona en l´article , que han lluitat contra els desnonaments , la resistència contra la precarització dels drets laborals i socials no els trobo de manera majoritaria en els promotors , i sobre tot en els publicistes , de la via catalana. Tot el contrari quan ho plantejo a persones relacionades , i que han dedicat molt temps i diners durant aquets darrers anys a les diferents iniciatives de l´ANC , la resposta és que ara el prioritari és arribar a la independència. Per no parlar de les obscenitats d´alguns polítics que prometen una disminució de l´atur, uns serveis públics de qualitat sense l’expoli d´Espanya , quan sabem que tots aquets problemes tenen molt poca relació amb la situació particular de Catalunya i molta amb el canvi de contracte social a Europa.
    Recordi la desqualificació del Procés Constituent quan aquest han demanat encerclar l´edifici de La Caixa fins i tot de persones que estant en el grup assessor de la transició nacional.
    Estic molt bastant d´acord en l´anàlisi del Sr López Burniol, quan es refereix a un xoc entre grups de poder, èlits extractives catalanes i espanyoles a les quals s´els ha anat de les mans el procés, que ara, i això no és menys preocupant, ningú guia.
    Salut i molta sort.

  2. Independència de què? No hi ha cap enunciat que indiqui que tan sols es tracta de seguir les ordres de la Troika des d’una retòrica nacionalista. El 11-S es convoca a una cadena per la secessió, i res més. El fet que la iniciativa estigui recolzada per neocons com el senyor Xavier Martín Sala, entre d’altres, no li diu res?

    Potser vosté pensa que la pàtria (la seva pàtria, és clar) està per damunt de tothom. Jo no, ni ho pensava en temps del general Franco (famòs nacionalista espanyol), ni ara, davant el nacionalisme català, identitari i excloent de l’ANC, que un dia proclama que la cadena és “independentista”, i un altre que tothom “pensi el que pensi” està convidat a sumar-s’hi. No em fan gràcia les caricatures d’Espanya que es fan des del nacionalisme català, ni les caricatures de Catalunya que fa el nacionalisme espanyol.

    I un altre cop la reiteració del error que ha fet que el nacionalisme s’hagi convertit en la ideologia hegemònica a Catalunya: en comptes de combatre la ideologia nacionalista (catalana i espanyola) mitjançant l’anàlisi i l’aprofundiment de les seves abundants contradiccions des d’un pensament d’esquerres, es crida a afegir-se a totes les seves maniobres (orquestrades per les classes dominants) per a “no quedar al marge”. L’aplicació d’aquesta política de manera coherent durant 30 anys ha permès que el nacionalisme imposi el seu discurs secessionista per amagar el saqueig del que es beneficien les classes que manen, doni patents de quins són els que representen la pàtria (el “país”), i ha conduït a la pràtica desaparició de l’esquerra.

    No desqualifiqui tan fàcilment a les persones que han aprés desprès de rebre tants pals.

  3. Jo no ho hauria escrit millor (és broma, clar). Que sigui a més, l’autor, algú amb un passat de lluita tan honorable i tan poc sospitós, fa que el sentit del que diu sigui, encara un sentit reforçat, perquè només aquells qui han estat contínuament a la vora de la realitat (sempre mòbil, sempre inexhaurible de sentits) poden comprendre-la a fons, i de manera ben diferent dels qui la veuen únicament a través del propi llit de Procusto prefabricat sobre les pàgines d’alguna lectura de joventut mal païda o sobre la pinya del petit cercle detentador d’absoluts, La veritat entre ells.
    Quan els determinismes, des de la lluita de classes com a motor de la història o el capitalisme de mercat com a raó invisible del millor dels mons, “fixen” per on ha d’anar la realitat, malament, és quan el tren justament de la història no roda o, de fer-ho, ens atropella a tots plegats.
    ICV, per por, per tacticisme, per visió curta o per insuficiència dels dirigents, fa el pitjor que pot fer, anar a remolc. No s’adona o no vol adonar-se que la independència (si s’hi arriba, clar) només pot beneficiar-la: caiguda la ‘contradicció’ més visible i mobilitzadora apareixerien amb tot el seu vigor les altres. No s’adona o no li interessa adonar-se que aquesta possibilitat obre el pas a un procés constituent que ens pot dur a una situació democràticament i socialment molt més favorable a l’esquerra; per exemple i d’entrada, ens desfem de la monarquia, de la manu militari, dels caciquismes residuals (o no tant residuals), de la premsa més infecta i cavernària, del subsidiarisme, de la irracionalitat hídrica (encara que s’hi hauria de batallar aquí, però menys), etc., etc. Li pesen, a ICV, els anys de capitanatge, que no hi són ni tornaran, li pesa l’acritud dels dirigents, incapaços de somriure de manera natural, li pensen els lligams històrics, el temor per als dos escons més que es podrien perdre, l’obsessió amb CiU en lloc de marcar la política pròpia… ICV ha de reaccionar i arrabassar aquesta bandera de les mans de la dreta. Ha d’aprofitar, com molt bé diu Prieto, l’energia enorme transversal, popular, que genera la, diguem-ne, recordant vells segles, “qüestió catalana”. S’ha de desencarcarar més encara del que ja ho ha fet…, si vol arribar a tenir un paper important ara i en el futur.
    Del PSC, no val la pena ni parlar-ne, ni sap on és, ni on vol ser, ni per què, ni com. Es crearà una federació del PSOE aquí i llestos.
    I acabo el divagaram.
    Felicitacions per l’article.
    Salut.

Els comentaris estan tancats.