Do de llengües

cartell
Foto de la zona de Miranda de Douro, amb un cartell bilingüe mirandés – portuguès

Sergi Garcia
Galanthus

Caminem lentament pel ponte dos Santos, que uneix les poblacions de Ribadeo i Castropol, embadalits amb el punt final del riu Eo, transformat en ria, confós i barrejat amb les aigües feréstegues, fondes i fredes del mar Cantàbric; a l’extrem del pont un cartell ens informa que si continuem, travessarem la divisòria entre comunitats autònomes. Ja a l’altra riba, entrem a un bar a fer un cafè; sentim parlar en gallec a uns nens que juguen fora. Preguntem en gallec la manera més curta d’arribar a peu al nucli de Castropol. La pregunta ha estat entesa, la resposta l’entenem. Té una mica de lapao aquest gallec: segons l’Academia de la Llingua Asturiana és una llengua asturiana pròpia de l’àrea occidental anomenada eonaviego o galego-asturiano, mentre que la Real Academia Galega ho considera gallec a tots els efectes. És un lapao diferent al lapao aragonès, quedi clar.

Són lapaos diferents però alhora tenen similituds: d’una banda són varietats de llengües que en ultrapassar els seus respectius límits administratius canvien de nom i d’altra banda són llengües romàniques, per tant germanes. Amb això dels idiomes passa com amb els éssers vius: els podem classificar, buscar filogènesis, traçar la seva evolució, delimitar el seu àmbit geogràfic, aventurar la seva viabilitat i copsar la seva variabilitat. Fora del corsé de l’oficialitat, de la intencionalitat política d’anomenar-la d’una forma o d’altra, de la regla ortogràfica o de la prosòdia, la llengua es mou, viu i s’adapta i per tant pot acollir tantes formes de ser expressada com comunitats, àmbits geogràfics i persones en fan ús. És doncs quasi inevitable parlar de llengües extingides, llengües mortes, llengües en perill, llengües que desplacen altres, llengües que retrocedeixen, llengües que s’hibriden o són transició entre unes i altres, talment com si d’espècies animals i vegetals es tractés.

A Ibèria aquests desajustos entre la frontera lingüística i la frontera política no són infreqüents. Són resultat dels avatars històrics i tenen com a conseqüència una indubtable riquesa cultural. Fora de l’àmbit administratiu on es considera oficial, l’èuscara es parla a França a tres comunitats històriques: Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa. El català o valencià o balear es parla a una estreta franja fronterera de l’Aragó, on ara rep la perifràstica denominació oficial de Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental (lapao per als amics), a França al Rosselló, al Capcir, al Vallespir, al Conflent i a l’Alta Cerdanya, a Múrcia al petit racó del Carxe i finalment es parla a la ciutat de l’Alguer, a la Sardenya (Italia), petja lingüística de l’expansió mediterrània de la corona d’Aragó. L’occità, idioma propi del sud de França, també es parla a Catalunya, en concret a la Vall d’Aran, on rep el nom local d’Aranès. El castellà com a única llengua i amb influències lèxiques i morfològiques de l’antic aragonès, es parla a moltes zones del País Valencià. També es parla castellà com a llengua pròpia al País Basc. El gallec es parla, com hem vist, a l’occident Asturià, però també al Bierzo (Lleó) i a Sanabria (Zamora), on l’Estatuto de Autonomía de Castilla y León l’anomena gallec i li atorga una tímida protecció. A la vall del Jálamaa Extremadura es parla la fala, per a alguns una variant dialectal molt propera al gallec, per a altres una adulteració del portuguès, idioma aquest que es parla o es parlava, ja que hores d’ara s’hi podria considerar extint, a una localitat extremenya que havia format part del país veí fins a principis del s. XIX, Olivenza. Situació similar del portuguès es verifica, encara a Extramadura, a Cedillo, Herrera de Alcántara i a La Codosera. A Salamanca al llogarret de La Alamedilla i a Zamora, a Calabor, petit poble famós per les seves aigües curatives, també es parla portuguès.  Entre aquestes dues poblacions, al cantó nord-occidental portuguès, a la lluminosa Miranda de Douro, o als recòndits poblets de Costantim, Guadramil o Riodonor, es parla el mirandès, un dialecte de l’asturlleonès, amb reconeixement oficial per part de l’administració portuguesa i molt millor conservat aquí que a l’estat espanyol, on ha estat desplaçat o diluït pel castellà en major o menor grau. Recordo haver sentit parlar lleonès a un home ja gran, dels pocs habitants d’un poble perdut als confins de les muntanyes de Lleó: cases de pedra, portes de fusta de roure, teulades de pissarra, un rierol net i l’udol del llop… els idiomes tenen íntimes connexions amb la terra i amb l’entorn on s’han forjat; el lleonès sembla un idioma antic, ancorat al passat, com pertanyen al passat les cases de pedra, les portes fetes de roure i els rierols nets. Arreu del món, les llengües minoritàries estan desapareixent o bé s’afebleixen i es deterioren. En ocasions juntament amb elles, en un correlat sorprenentment coincident, també s’esvaneix el context social i ambiental on es parlen. De vegades ni tan sols l’empara d’un estat o l’oficialitat posa remei a un lent declivi que porta una llengua a la desaparició, tal és en ocasions el grau de fragilitat.

Continuem la nostra ruta, poc després diem que ens ha semblat bonic com parlaven gallec aquells nens que jugaven i reien, cada cop més sols.

 

 

 

 

 

Un pensament a “Do de llengües”

  1. Enhorabuena, si después de tanta argumentación y documentación te empeñas en que “aquells nens que jugaven i reien, parlaven gallec” y no eonaviego o galego-asturiano, que “segons l’Academia de la Llingua Asturiana és una llengua asturiana pròpia de l’àrea occidental” pues nada, que le vamos a hacer hombre, otra vez será. Por cierto el puente de los Santos no une las poblaciones de Ribadeo y Castropol. ¿Qué pasa con Figueras? La quitamos del mapa? Bueno, si así te sientes mejor.

    A seguir bien “salao”, un saludo desde Lapao.

Els comentaris estan tancats.