Després del desastre

Josep Fontana
Historiador

Que acabaríem tenint un govern dirigit pel PP, fos el que fos el resultat de les eleccions, estava cantat. En les circumstàncies econòmiques actuals, complicades a més per les conseqüències que pot tenir el Brexit per a bancs i empreses que tenen inversions considerables a la Gran Bretanya, estava clar que allò que anomenem discretament l’”Ibex35”, per no usar velles fórmules como “el poder del diner”, no podia consentir altra cosa.

La seva capacitat per dictar regles als polítics té dues vies distintes: una, la dependència dels crèdits amb què els partits paguen les seves campanyes electorals; la segona, més poderosa, la contenció que exerceixen personalment sobre els polítics per compte de la “porta giratòria” que els espera en acabar la feina, sigui con a consellers d’empresa, o com assessors.

Perquè, siguem sincers, us imagineu la major part dels nostres polítics vivint honradament del seu treball un cop retirats de l’escenari? Jo vaig conèixer el cas d’un polític que ho va fer, el d’Ernest Lluch, que un cop va deixar el ministeri de Sanitat va refusar els càrrecs que li oferien empreses farmacèutiques que esperaven beneficiar-se de les seves “influències”, i va optar per viure modestament com a professor universitari. Però Ernest ha estat una excepció que serveix per a il·lustrar la misèria general.

Era segur, per tant, que no hi hauria govern d’esquerres, fossin els que fossin els resultats dels dos partits que s’atribuïen aquesta denominació, perquè no seria possible acomodar-los a pactar, com ja ho havia avisat Felipe González. Però bona part del problema l’ha resolt l’electorat espanyol, en donar un suport reforçat a Rajoy i al PP, la qual cosa farà més fàcils les renúncies necessàries per facilitar que governin.

S’adonaven ben bé del que feien els que han votat el PP? No estic segur que s’adonessin que el seu vot volia dir que aprovaven que seguissin produint-se casos de corrupció com el d’Acuamed, interferències il·legals de la policia com les que ha practicat el ministre de l’Interior, etc.

Que aprovaven que s’estengués i consolidés la política econòmica que proposa el director del Banc d’Espanya d’abaratir l’acomiadament i baixar els sous, d’acord amb les demandes dels grups empresarials que exigeixen més “reformes laborals”.

Que acceptaven que seguís una política de privatitzacions i retallades dels serveis socials que s’agreujarà quan toqui pagar les sancions que la Unió Europea ha imposat al PP per la seva alegra política econòmica preelectoral (i que la pròpia Unió ha acceptat de retardar per tal de no perjudicar-los davant dels votants). I tantes coses més.

S’adonaran del que han fet d’ací a uns mesos, quan la realitat comenci a passar-los la factura del que han aprovat i descobreixin que, d’acord amb les regles del joc, no poden fer res més per canviar les coses fins d’ací a quatre anys.

O potser sí, com mostra la dura oposició dels francesos a la reforma laboral del seu govern (socialista!) o la forma en què els treballadors pobres i la gent dels pobles i del medi rural s’han carregat a Gran Bretanya la palinòdia que havien organitzat les elits de Londres. Sospito que tindrem uns quatre anys –si és que el sistema aguanta- que seran durs però moguts.
Una altra vegada, si us plau!, penseu-vos-ho millor abans d’anar a votar.

2 pensaments a “Després del desastre”

  1. Antes corrupta que rota.

    Una altra anàlisi interessant sobre les eleccions del diumenge passat, en aquest cas a càrrec de Ferran Sáez:

    …” abans de diumenge van passar altres coses molt més importants per a la majoria d’espanyols ( que el Brexit) Dos patriotes, el senyor Fernández Díaz i el senyor Daniel de Alfonso, s’havien jugat la seva carrera -i, segons com acabi la cosa, altres coses i tot- per defensar la indissoluble unitat d’Espanya. “ Yo soy español por encima de todo”, va dir De Alfonso. La primera part de la frase és ben respectable; compte, però, amb l’afegit: “ por encima de todo”. Aquest “ todo”, ¿inclou la mateixa legalitat vigent? El senyor de Carrión de los Condes o la senyora de La Almunia de Doña Godina que van sentir això es van adonar amb claredat que l’única barrera de contenció contra l’independentisme català era tornar a votar el PP testicular, amb bafarada de sol y sombra i escuradents darrere de l’orella. Fins i tot els qui s’havien passat a C’s s’ho van repensar, i per això el nombre de vots recuperats pel PP i els que ha perdut el partit de Rivera coincideixen fil per randa, quasi grotescament. Iglesias es va desinflar per la mateixa raó: fins i tot havent matisat la qüestió del referèndum, els seus votants potencials es van fer enrere.

    El gran perdedor va ser Pablo Iglesias, malgrat haver conservat els seus diputats. El resultat del PSOE encaixa igualment amb l’explicació que comentem: votar-lo significava arriscar-se a permetre que Podem entrés al govern, o fins i tot que el presidís. Els casos d’Andalusia o d’Extremadura, que serien les comunitats més afectades per la independència de Catalunya, resulten especialment significatius. Tot i la cantarella esquerranosa dels seus dirigents, sobretot de Susana Díaz, el sud d’Espanya ha votat la dreta més arnada i putrefacta (en el cas d’Extremadura, amb un 40% dels vots). Antes corrupta que rota…

    La conclusió directa és la que és: en les actuals circumstàncies, Espanya no es pot reformar. Potser d’aquí una generació, o dues, això serà possible, però de moment Espanya és un país que avala l’actuació de gent que afirma haver-se carregat el sistema sanitari català. Però n’hi ha una altra, de conclusió. És indirecta o subsidiària, però no banal: mentre l’estat espanyol no hagi resolt la qüestió territorial, totes i cadascuna de les seves iniciatives polítiques estaran condicionades. Sense la qüestió catalana sobre la taula, diumenge Espanya no hauria votat el PP. No tenia el més mínim sentit, i per moltíssimes raons. Mentre tota l’agenda política estigui coartada per aquest tema no hi ha cap possibilitat de projecte a llarg termini.

    No es pot planejar cap futur sense haver decidit abans a qui o a què afectarà o deixarà d’afectar. Equivocats o no, els escocesos van prendre una decisió amb el vistiplau de la resta de britànics, i els britànics n’acaben de prendre una altra que és molt arriscada -i segurament errònia- però que, en qualsevol cas, deriva d’una decisió col•lectiva legítima. A Espanya aquestes coses ni tan sols es plantegen, en general per una inèrcia timorata relacionada amb l’absència d’una veritable tradició democràtica.

    El PP i la resta de formacions n’han pres nota, de tot plegat. El missatge és dur: el millor per solucionar els problemes és evitar el diàleg polític i fer-se el mort; el cansament de l’adversari fa la resta. Des de la perspectiva catalana, el missatge encara és més dur i tot, perquè no deixa cap altra opció que les decisions expeditives i unilaterals. Dic que és més dura perquè, al capdavall, això tindria conseqüències que, molt probablement, no tothom està disposat a assumir. D’altra banda, a Espanya ho tenen clar, mentre que aquí ens continua perdent l’estètica, especialment l’antisistèmica.

  2. Espanya: un casino que té amos

    Paga la pena llegir l’anàlisi que fa Suso de Toro sobre el resultat “aparentment sorprenent” de les eleccions del 26 J:

    “Els amos del casino, els poders econòmics, s’hi han implicat molt més des de fa uns anys, després de l’esclat de la crisi. Van instal•lar un relat: Zapatero era el culpable de la crisi i que governés Rajoy era la conseqüència inevitable; que el PSOE el sostingués o hi col•laborés era aconsellable, en endavant, per responsabilitat. Després de l’esclat de descontentament ciutadà de l’anomenat 15-M, un grup de polítics van assajar l’operació Podem, que va capitalitzar i va canalitzar aquest descontentament: ¿com calia posicionar-se davant una cosa nova però que apuntava energia i possibilitats? Va haver-hi posicions diferents dins dels poders econòmics i mediàtics. Les capçaleres madrilenyes van actuar amb hostilitat manifesta o atacant el nou partit intel•lectualment o, si no, ignorant-lo, com va fer El País més subtilment. Aquesta rancúnia i ceguesa típicament cortesanes responia a l’entramat d’interessos i al pensament d’empreses ràncies de l’establishment. L’actitud més intel•ligent i dinàmica va sortir des d’un grup empresarial directament connectat al PP però establert a Barcelona, el Grupo Planeta.

    La rapidesa per percebre la situació i una nova època política van fer que avui el grup mediàtic que més influeix en la societat sigui el dels canals de televisió privada, Antena 3 i La Sexta, que han desplaçat el grup Prisa, en plena decadència, ancorat en l’autocomplaença i impregnat d’una barreja d’elitisme impostat i casticisme. Va ser aquest grup fonamentalment el que va permetre a Podem arribar a tot el públic de l’Estat i instituir-se com una peça decisiva en el joc del sistema polític espanyol. Sense Podem en joc el resultat electoral seria un altre; no sabem quin, però un altre.

    I el que és evident és que els dirigents de Podem, creient que assaltaven el cel pels seus propis mitjans, han estat utilitzats en un joc que no percebien per sobre d’ells…Un resultat que era allà esperant-lo i en certa mesura previst pels amos del joc. Un joc cruel amb les peces que gestiona però implacable gestionant les pors de la ciutadania.

    En tot cas, el resultat és que un PSOE incapaç de regenerar-se i atacat i qüestionat en la seva mateixa existència per Podem és on és i que Podem avui penetra fortament en les dues nacions històriques que demostren capacitat d’existir per elles mateixes, Euskadi i Catalunya. El patriotisme espanyolista de Podem que reivindiquen Iglesias i Errejón és avui veritablement la frontissa que uneix aquests dos països al sistema polític espanyol, és un fenomen polític impensable fa un parell d’anys. Realment, hi ha gent molt imaginativa per aconseguir una cosa així.

    En el cas català, la posició política d’En Comú Podem al voltant del referèndum, del sobiranisme, de la nació catalana, de reformar Espanya, del corredor mediterrani o per l’interior, al voltant de qualsevol cosa, és hilarant. Ningú pot prendre’s seriosament que prometin aquí una cosa i allà una altra, això i el contrari al mateix temps o qualsevol altra cosa. No obstant això, bona part dels votants els han donat el seu suport. ¿El resultat de confiar que Iglesias defensi un referèndum, amb línia vermella o sense, en un govern que no va arribar a existir en una Espanya que havien de reformar? Doncs això.

    L’interessant és constatar que si tantes persones decideixen comprar arguments increïbles és perquè les mou una pulsió important: inseguretat, por. La societat catalana ha tornat a demostrar el seu caràcter nacional: té un mapa polític propi, tot i que a Madrid fingeixin ignorar-lo, però encara dubta a fer un pas que tem. Catalunya i Espanya acabaran havent de seure a negociar, però hi ha bona part de la societat catalana que no sap encara en quina banda de la taula vol estar asseguda”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *