D’aquí pocs anys, molts crònics

Josep Clusa
Psiaquiatre

De “Més anys de vida a més vida als anys”

Un nou paradigma d’atenció a la salut/malaltia s’imposa, si més no, entre d’altres raons, perquè si tot va bé, cada cop serem més els que accedirem a una vellesa amb més longevitat i, conseqüentment, a engrandir el llistat d’afectats de dolències cròniques: de llarga durada, de les que tenir cura però no guaribles, que comporten ser pluridiagnosticats i plurimedicats, de patir de més fragilitat i dependència, etc..

Efectivament, les mesures de salut pública (vacunacions, higiene ambiental, vigilància alimentària,…), la instauració d’un sistema sanitari públic d’accés universal i les polítiques de prevenció i atenció social durant les darreres tres dècades de benestar social, han portat a una ampliació significativa de l’esperança de vida (l’any 2010 la població de més de 65 anys representava el 16’5%; seguint la tendència actual aquest percentatge passarà a ser del 21’6% l’any 2030). I han portat també a una elevació de la despesa (inversió) sanitària; tot i que, val la pena esclarir-ho, en relació al nostre PIB, s’ha mantingut per sota de la corresponent a la majoria de països europeus. Per tant, no és cert que hagi hagut una bombolla sanitària o que també en aquest àmbit, com s’ha volgut fer creure, s’hagi estirat més el braç que la màniga, sobre tot si es té en compte que el nostre sistema de salut havia arribat a ser considerat d’una alta qualitat, homologable o superior a la d’altres països amb una superior despesa sanitària, com França o els EUA, exemple de països industrialitzats d’elevada potencia econòmica. Això em fa recordar una afirmació que vaig llegir en un article d’en Manel Castells, que deia: “una estupidesa recorre Europa: la idea que l’Estat de benestar és excessivament car i, a més a més, insostenible…”. A la qual cosa, afegiria, que no tan sols és una estupidesa sinó que ens pot portar a un Estat de Malestar real.

L’esmentat increment de l’esperança de vida i en conseqüència (afortunadament encerta mesura si es considera des de la perspectiva de més anys a la vida), la presentació d’una major incidència d’afeccions cròniques, ha preocupat als gestor sanitaris, els quals atenent a un criteri economicista de retallades indiscriminades en el finançament de la salut, pot conduir-nos al que s’ha començat a parlar com “Estat de Malestar”. En tot cas, paral·lelament, d’una manera que semblaria dissociada, els canvis en la piràmide poblacional segons l’edat i la preocupació per les repercussions econòmiques i socials, està produint en àmbits de gestió sanitària del govern actual una obertura pel que fa a la necessitat d’un nou model sanitari, d’un nou paradigma, es reconeix, més orientat de manera proactiva a la prevenció de la salut i a la seva defensa i promoció ( a donar “més vida als anys”, també); a una comprensió i atenció biopsicosocial de la conservació o afectació de la salut; a una organització basada en el treball interprofessional dins d’unes xarxes interrelacionades i coordinades de serveis sanitaris i socials; a potenciar l’educació de la salut i l’associacionisme d’usuaris i familiars; etc. Un plantejament que en el cas de la salut mental representaria una actualització (els crònics!) i aprofundiment de l’anterior Pla Director de Salut Mental i Adiccions (2006), el qual s’havia gestat fruit d’una col·laboració entre el moviment de professionals de la salut mental i els gestors dels anteriors governs.

En tot cas, aquesta circumstància fa evident una dissociació entre l’actual pràctica política, basada en les retallades i les mesures orientades a la privatització, i la programació d’objectius i finalitats fixades en l’actual Pla de Salut de la Generalitat (2011-2015) i dins d’aquest en el Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat.

Així, doncs, els anys de vida i la qualitat d’aquests més anys de vida està passant a ser un dels grans temes de la nostra època. La gent gran, els avis, tornen a tenir un paper molt important a nivell familiar i social (els iaioflautes!). No tan sols com a dipositaris d’una memòria col·lectiva sinó com a protagonistes i agents de canvi social i com a protectors, acompanyants i acollidors hospitalaris, cada vegada en més casos, dels membres de la maltractada vida del nucli familiar primari en aquesta crisi-fallida-estafa que vivim.
Això sense aprofundir en el tema dels maltractes que encara tants avis reben ni de les qüestions bioètiques que planteja la prolongació de la vida: s’ha d’estimar en termes de cost econòmic?; a l’hora d’establir la cartera de serveis públics a oferir s’han de fer discriminacions segons l’edat?; de quina manera afectarà a la consideració social i a la normativa legal referent a la eutanàsia la continuada ampliació de l’esperança de vida?; quina qualitat de vida ha de ser assumible individual i socialment?

El que sí és clar és que més enllà de més anys de vida, allò important és una millor i llarga vida als anys.