Quan creus que ja s’acaba

La situació del valencià al País Valencià entre 1999 i l’actualitat no té gaires diferències. Quan creus que ja s’acaba, torna a començar

e-Mail del País Valencià
Pere Miquel Campos
Periodista

El País Valencià és una societat que es debat, cíclicament, entre la modernitat i la decadència. Entre el progrés i els recurrents passos enrere, com els crancs. D’eixa manera, entenem molts, es pot créixer socialment i cívica a bots, fins i tot a sobresalts. Així doncs, els valencians ens trobem sovint en parades en sec, o, si més no, en punts estèrils que deixen el país paralitzat i immers en constants discussions infructuoses.

valenciàDesprés que el Partit Popular deixara de retenir (ostentar, en massa ocasions) el poder quasi omnímode a les institucions públiques, els seus dirigents (i l’antiga clientela política) s’han dedicat, sobretot des de fa un semestre a atacar i bombardejar qüestions que cal atendre des de fa desenes d’anys: la normalització del valencià en tots els centres educatius, públics i semipúblics en primer lloc, per ser una qüestió a la qual diversos col·lectius són, i els han fet de manera insistent, sensibles –contraris a un dels idiomes oficials de l’Estatut d’autonomia, el minoritari, el valencià. I el Partit Popular armat de demagògia i mentides fins a les dents ha alterat inclús una part dels funcionaris públics que deurien ja, segons el govern autònom, atendre en valencià (reciclatge mitjançant) o almenys, escoltar el ciutadà que parla la seua llengua i la vol fer servir) en les seues relacions amb l’administració autonòmica, bé en un mostrador o bé una sala de judicis. És un dret, no un caprici.

Amb esta bandera, ai!, de nou eixos passos de cranc que no porten avant sinó el contrari. Els valencians, dos anys després que autoritàriament tenim governs de progrés front als 24 de recés, retard, decadència, patim recursos i més recursos contra qualsevol mesura que, sobretot des del departament d’Educació i també recursos socials i polítiques inclusives es volen implantar, i no imposar dictatorialment, com sol vendre la direcció dels populars, amb Isabel Bonig i César Sánchez al cap del partit i de la diputació d’Alacant.

valenciàAssentat este preàmbul o introducció, reproduiré en La lamentable un article que confirma el títol d’estes ratlles que hui els envie des del meu país, el Valencià. El que ara poden llegir està publicat l’any 1999, quan ja feia quatre anys que a la Generalitat va seure a la presidència un polític a qui un periodista amic seu el va anomenar encantador de serps, l’ex alcalde de Benidorm i advocat, Eduardo Zaplana. Des que ell començà a ser president i  fins al 2015, els valencians tornaren a batalles –això sí, incruentes, encara que algunes van ser ben violentes– que crèiem i ara tornàvem a creure oblidades, passades com un malson. Però no. Hi són.

LA REIVINDICACIÓ (ENCARA) D’UN DRET

Alguna cosa essencial no funciona adequadament en esta societat nostra quan ningú es sorprèn perquè un col·laborador habitual de la televisió valenciana, Canal9, menyspree amb la impunitat més absoluta la llengua dels valencians. “Es como si hubiese escuchado hablar en checoeslovaco”, va dir un cronista de la vida rosa de la multitud d’ells que tan afectuosament són rebuts –i millor pagats– a la TVV.

> És, potser, una simple anècdota. Però també un símptoma de la desprotecció en la qual viu una bona part dels ciutadans quan usen el valencià en les seues relacions socials, laborals i personals. Els que volen que els seus fills no siguen subjectes o testimonis d’una nova discriminació com la que ells van patir. I encara comproven en massa ocasions.

> Fer oficial i normal allò que ho és al carrer va ser una consigna dels poders públics estatals i també valencians en la dècada dels huitanta. Calia passar al BOE i al Diari Oficial de la Generalitat els drets dels ciutadans que encara no veien legislades unes quantes de les realitats diàries. Votada la Constitució i, en el cas valencià, l’Estatut d’autonomia, calia una llei DEL valencià. Així va nàixer la coneguda com Llei d’Alacant, la d’Ús i Ensenyament del Valencià, que partia de l’anhelada igualtat entre castellà i valencià. Un instrument legal al qual els habitants del País Valencià ja podien acollir-se per aprendre i usar la llengua que, fins aquell moment, estava marginada de l’espera “oficial”. Al cap i a la fi es reconeixia un dret.

> Han passat setze anys d’aquell 23 de novembre de 1983 en què fou aprovada la llei. No podem ser tan ingenus de creure que es compleix. S’ha avançat, és cert, però la seua aplicació efectiva, ha estat i està topant de manera constant amb entrebancs. Hi ha rotundes evidències que donen peu a pensar que el desenvolupament de la norma legal encara està per vindre.

> Uns representants polítics, els de tots els ciutadans que encara han sigut incapaços de fixar la composició de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el ser de la qual es qüestiona inclús abans de formalitzar-se, no poden ser garantia per a la protecció d’un dret que emana d’aquella llei aprovada a la diputació d’Alacant, ara fa més de tres lustres. El mateix president de la Generalitat va dir abans de les eleccions de juny que, a setembre, estaria enllestit este assumpte. Però el decurs dels mesos ens ha mostrat que, tot i les negatives en públic, en realitat s’ha convertit en mercaderia política, moneda de canvi enmig d’altres negociacions.

> No d’eixa d’alarmar que des de la Universitat, autoritat acadèmica i no política, s’haja de cridar freqüentment als poders públics a seguir criteris científics per conformar l’encara per quallar Acadèmia. No hauria de frivolitzar-se, sobretot, la denúncia de l’Institut Interuniversitari de Filologia, que integra les universitats amb facultats de Filologia (entre les quals, la d’Alacant): la manca d’espais i mitjans eficaços que garantisquen l’ensenyament i l’ús del valencià.

> L’autoritat universitària en matèria lingüística parla de la situació de precarietat i marginació del valencià en el sistema educatiu, en els mitjans de comunicació públics, en una bona part de les institucions i també a l’empresa privada. Els filòlegs demanen la potenciació de la docència en valencià per aconseguir que els estudiants acaben l’ensenyança secundària “en condicions de dominar per igual el valencià i el castellà…”

> Tot això amb independència, i n’és un altre símptoma que alguna cosa en este terreny tampoc va bé, de les conegudes com a línies en valencià…

> Al carrer han cessat les campanyes que van fer rotgle alguns anys passats. El valencià continua sent , en general, “exòtic” com a llengua. I els ciutadans que l’usen també, tot i que no desitgem ser “especials”. Alguns col·lectius han demanat respecte pels qui parlem, escrivim i vivim en valencià. Que, per cert, també vivim, parlem i escrivim…en castellà.

> Tot el que he escrit no és un discurs victimista, com algú podria interpretar. Es, només, i hem de fer-ho encara, la reivindicació d’un dret. Una vegada més.

___________________________
(Recorde al lector: l’article inclòs és de l’any 1999. Si segueixen l’actualitat del País Valencià, voran que hui no hi ha diferències substancials.)

2 pensaments a “Quan creus que ja s’acaba”

  1. Molt encertat completament tot l’article i estic d’acord que encara patim les actituts,sobre tot,dels politics del PP,els d’ara i qui son a l’ombra ,que no se veuen pero que estan,son com un “Gran Hermano” que no deixa respirar,que vol afuegar tot allo que representa l’identitat d’un poble,d’un pais , el nostre,el Pais Valencia,que vol eixir de l’asfixia de mes de 20 anys que el PP ens tingue sotmesos.
    Encara volen imposar,com el president de la Diputacio d’Alacant,que segurament dira “no governamos pero os perseguiremos hasta que desparezcan todos los vestigios del valenciano”.
    Ni un pas enrrere!Aquestos fanatics son com els destructors de Palmira.Sols volen implantar le seva cultura i intenten atemptar contra tot allo que no imposen ells.Ja n’hi ha prou.
    20 anys son massa temps per a suportar tant de feixisme i d’incultura al Pais Valencia.
    No,no i no

  2. Una visió crítica i encertada de Pere Miquel Campos, un dels millors periodistes i pensadors del País Valencià.
    Ni un pas enrere.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *