La corrupció que ens envolta

Josep Fontana
Historiador

El Partit Popular ha comés un error amb la seva denúncia de la corrupció dels governs de Convergència a Catalunya, guiada únicament per la intenció de desacreditar políticament els dirigents sobiranistes. Perquè la primera pregunta que se li acut a un és si el PP ignorava aquestes coses en els molts anys en què va col·laborar amb Convergència.

I la resposta és que no ho podia ignorar perquè el que ara surt a la llum referint-se als governs de Convergència no és altra cosa que el sistema utilitzat habitualment per uns i altres en aquests règims de democràcia falsificada en què vivim. Prou que s’ha adonat del perill que es corria l’actual ministre de Justícia, que tement que alguns fiscals pensessin que havia arribat l’hora d’una denúncia general de la corrupció, s’ha apressat a destituir tots els que s’ho havien cregut.

Un dels mecanismes essencials d’aquest sistema, no pas l’únic, és el que practiquen els governs quan utilitzen el diner públic per encarregar obres i serveis a empreses privades, en contractes que s’adjudiquen per concurs al que presenta una proposta –que sovint ha estat negociada prèviament– que presenta unes condicions òptimes, amb la garantia tàcita que després podrà modificar-les fent pagar al govern uns costos addicionals que proporcionaran el benefici de l’empresa, les despeses del partit al govern i els sobre-sous dels seus dirigents. Tota la subtilesa rau en trobar uns mecanismes opacs de transferència del diner que retorna del govern al partit, que és justament el que ara han posat al descobert els processos del 3 per cent, del cas Palau, etc. (Per cert, l’escàndol del Palau el va denunciar amb pèls i senyals en 2012 Manuel Trallero en un llibre titulat Música celestial, i ningú no es va donar per al·ludit). [Veieu video al final del text]

Ara que el PP ja ha començat la feina, i ens ha ensenyat com es pot fer, penso que valdria la pena utilitzar aquest mateix mètode per analitzar en les darrers dècades –posem per exemple des que en 1996 els senyor Aznar i Pujol van signar el “pacte del Majestic”– els concursos públics atorgats pels governs del PP i del PSOE en què hi va haver sobre-costos. Estic segur que gratant una mica hi trobaríem coses ben sucoses.

És el que correspon a aquesta mena de règims que Sheldon Wolin va definir el 2008 en un llibre, Democracy Incorporated, com de “totalitarisme invertit”, integrats per la combinació d’un cos legislador feble, un aparell legal que és alhora complaent i repressiu, i un sistema de partits en què cada un d’ells, al poder o a l’oposició , es dedica a mantenir el sistema existent, mentre es deixa als ciutadans més pobres en la indefensió política i es manté les classes mitjanes allunyades de qualsevol temptació de protesta, oscil·lant entre la por a l’atur i les promeses de prosperitat que els ofereixen participar en un creixement que les deixa de banda.

El que passa és que de 2008 ençà aquests règims s’han degradat fins a tal punt que són ja incapaços d’ocultar la seva podridura, de manera que la corrupció que ens envolta s’està fent irrespirable. Alguna cosa s’haurà de fer.

__________
Imatge superior: la foto de família del pacte del Majestic (1996): José María Aznar, Jordi Pujol, Rodrigo Rato, Mariano Rajoy, Joaquim Molins, Josep Sánchez i Llibre y Josep Antoni Duran i Lleida.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *