Conjuntures crítiques: el pes de la història

pestenegra02yu0
La pesta negra en una il·lustració de 1411

Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

Les conjuntures crítiques són els grans esdeveniments que pertorben l’equilibri polític i econòmic d’una societat o de vàries. És del tot evident que ens trobem en una d’aquestes conjuntures: el paradigma del creixement econòmic sostingut s’està esmicolant; els recursos fòssils i també tots els altres són limitats i, som molt a prop d’aquest límit. Aquesta és la raó de fons de l’actual sotrac. Fa anys, potser des dels 70, però amb claredat des de l’última dècada del segle passat, és ben palès l’esgotament del model. Es va emmascarar a base de convertir el crèdit en el motor del sistema. El boom dels anys passats va alentir l’augment de l’atur, però a costa de l’endeutament.

Els entesos asseguren que estem davant d’una crisi sistèmica, que vol dir que el sistema actual està esgotat i cal dissenyar un nou model  capaç d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Per tant, una crisi sistèmica és una cosa molt diferent d’una recessió.

Ara bé, això no és nou en la història de la humanitat. A grans trets sabem com van evolucionar vàries conjuntures crítiques al llarg de la història. N’hem seleccionat dues: la crisi derivada de la Pesta negra a Europa i les repercussions del comerç atlàntic. De tota manera, la conjuntura actual és molt més crítica ja que afecta simultàniament a tota la humanitat i la solució només pot ser global, no violenta sinó a base de la concertació. Tots anem en el mateix vaixell. Ara bé, com diu l’ecosociòleg  Ramon Folch el sistema econòmic mundial és un immens transatlàntic, la maniobralitat del qual és complexa. És com dir al Titànic: canvi total de rumb, de 180º. Les inèrcies sociològiques no es combaten d’un dia per altre.

Això no obstant, les societats humanes, avui organitzades en països, tenen entre elles diferències a vegades petites, altres no tant, que poden suposar resultats molt diferents a la llarga. Això és el que ha passat històricament. És allò que comentem tot seguit:

La primera gran depressió europea

A finals del segle XIV, Europa tenia un sistema feudal, una organització de la societat que es basava en una relació jeràrquica entre el rei, els senyors i els camperols. Tot simplificant, el rei posseïa la terra i la donava als senyors a canvi de prestacions militars. Després els senyors assignaven les terres als camperols, i a canvi,  aquests havien de treballar per a ells sense cobrar i estaven, a més, sotmesos a múltiples impostos i controls. D’aquests camperols, uns quants eren “serfs”, la qual cosa volia dir que no es podien moure del lloc sense el permís del senyor, el qual no era únicament l’amo, sinó també el jutge i el policia. Era un sistema, com diuen Acemoglu i Robinson en el seu cèlebre llibre Por qué fracasan los paises altament extractiu, ja que la riquesa fluïa de baix cap a dalt, de la base camperola, molt nombrosa, cap un reduït nombre de senyors.

Quan va arribar la Pesta negra, el 1348, va produir uns estralls, que avui ens consten d’imaginar. Es calcula que entre una tercera i la meitat de la població va sucumbir a l’epidèmia, contra la qual en aquell moment no se sabia fer res. Pel que fa a la Península ibèrica, la distribució de la mortalitat va ser irregular: les zones més afectades van ser Catalunya i Navarra. En la primera, tenint en compte les successives onades de la pesta, els índexs de mortalitat oscil·len entre el 50% i el 70% i a Navarra entre el 60% i el 65%. Castella sembla que va rebre molt menys i la seva recuperació va ser molt més ràpida, la qual cosa explica la seva vitalitat i expansió en els dos segles següents.

L’enorme escassesa de mà d’obra que va originar la pesta, en un context tecnològic poc avançat, va sacsejar violentament els fonaments de l’ordre feudal. Els sous, sobretot agrícoles, van pujar i els senyors van intentar evitar-ho per llei, des d’ Anglaterra fins a Girona. Inútil. Tenint nombrosos testimonis d’aquest intent i del seu fracàs. A tall d’exemple: a Anglaterra, es promulga l’Estatut dels Treballadors a fi de limitar el sous “excessius”. La conseqüència immediata va ser la caiguda de les rendes senyorials, per l’alça del sous en el camp i, sobretot, perquè el profund descens de la població rural va comportar, com per exemple a Catalunya, l’abandonament de moltes explotacions agrícoles, el que es coneixia com a “masos rònecs”.  A Castella una de les solucions emprades va ser dedicar les terres “baldias” a “pastizales”. I en aquest sentit s’ha dit que la Mesta –la poderosa organització de ramaders castellans-  va ser filla de la Pesta negra. Era anterior, però el comerç internacional de la llana castellana va resultar una bona compensació a la pèrdua de vassalls i a la degradació de les rendes senyorials. Finalment després d’un segle de lluites violentes entre senyors, per exemple, les guerres del “remences” a Catalunya, els treballs dels camperols cap els senyors es van reduir, la servitud va desaparèixer i els sous van augmentar a l’Europa occidental.

En canvi, el mateix fenomen a l’Europa oriental – la mortalitat va ser gairebé idèntica- es va resoldre en sentit contrari. Els senyors van augmentar  la grandària de les seves finques, que ja eren molt més extenses que les de l’Europa occidental, i com que la mà d’obra escassejava en van augmentar el control. És el que es coneix com a Segona Servitud i, explica que a Rússia al segle XIX encara existissin els serfs, com queda ben clar tot llegint qualsevol obra literària russa de l’època.

Ras i curt: a mitjans de segle XIV les diferències entre l’Europa occidental i l’oriental eren mínimes, mentre que cap el 1.600 eren ja dos mons diferenciats pel que fa a institucions polítiques i econòmiques. Aquesta diferència, aparentment petita, des de una perspectiva històrica va marcar la divergència entre les dues societats.

La Pesta negra és un clar exemple de conjuntura crítica; és una arma de doble tall que pot provocar un gir decisiu en la trajectòria d’un país. Pot permetre trencar l’ inèrcia de les institucions extractives –les més freqüents en la història– i afavorir l’aparició d’altres més inclusives, a la llarga més generadores de prosperitat, o pot intensificar el paper de les institucions extractives com va passar a l’Europa oriental.

El comerç atlàntic com a conjuntura crítica

BC
Els reis catòlics en una recepció

És fàcilment observable com el comerç atlàntic – arrel del descobriment d’Amèrica- va generar prosperitat en uns països i decadència i misèria en altres.

En el cas de la monarquia hispànica els Reis Catòlics van posar les bases d’un creixement absolutisme, que es va veure molt reforçat amb l’arribada de metalls preciosos procedents d’Amèrica. La plata es va descobrir en grans quantitats a Guajanato i Zacatecas (Mèxic) i després encara més al Perú (Potosí). La monarquia s’apropiava d’una quota –el quinto real– de qualsevol botí de la conquesta i també de l’extracció de les mines. Cal tenir en compte que malgrat l’arribada massiva de l’or i plata americans la monarquia no en tenia prou per afrontar les ingents despeses militars  que suposava el manteniment de l’Imperi. Aleshores es va recórrer a dues mesures clàssiques – malauradament encara vigents avui dia -, el sobreendeutament i una pressió fiscal brutal.

La monarquia es va endeutar primer amb banquers a alemanys i després genovesos. El fet de utilitzar banquers estrangers era degut a que l’expulsió dels jueus havia eliminat uns agents econòmics especialitzats que es requerien tant l’ús de les diferents monedes en circulació –maravedís, ducats, florins, et..- com el càlcul dels interessos corresponents. Els successius impagaments en el segle XVI I XVII van acabar a arruïnant a uns i a altres.

Però molt pitjor va ser la pressió fiscal desbocada sobre la població dels “pecheros” de Castella, és a dir, aquells que no eren nobles i per tant no estaven exempts d’impostos. La manera d’escapolir-se dels nombrosos i altíssims impostos, no era, com ara, a base de paradisos fiscals i SICAVS, sinó tot aconseguint una carta d’hidalguia. Això va provocar en aquesta època una veritable mania hidalguista; hi havia catorze tipus “d’hidalguia,” algunes de les quals s’obtenien per compra. Però s’entén, era una manera d’evitar una pressió fiscal tremenda. Aquest afany confiscatori de la hisenda va arruïnar primer a la manufactura castellana, a continuació va disparar el nombre de vocacions religioses per a escapar de la misèria, i poc a poc va anar paralitzant l’economia. Però cal recordar que la gran noblesa xuclava tota mena de “mercedes” i “prebendas” amb les que el rei comprava el seu favor. El formidable mecanisme de succió funcionava de la següent manera: la noblesa obtenia càrrecs, privilegis, rendes i vassalls i jurisdiccions a Castella, més rebaixes dels tipus d’interès que pesaven sobre els seus quantiosos deutes – els censos– i lleis que defensaven la integritat dels seus patrimonis, els anomenats mayorazgos, que van incrementar el seu poder econòmic de manera espectacular, però que van reduint les terres agrícoles susceptibles de ser venudes i comprades, és a dir,  a la llarga van perjudicar greument el desenvolupament de una agricultura moderna i van posa les bases dels grans latifundis actuals a Andalusia i a Extremadura

Per altra banda, tot el comerç es concentrava en un gremi de Sevilla; era la manera com la monarquia controlava la seva quota de riquesa d’Amèrica. La base estreta i monopolitzada d’aquest comerç va impedir l’aparició d’una amplia classe de mercaders que tinguessin oportunitats d’intercanvi de mercaderies amb les colònies. Fins i tot el comerç entre regions colonials estava fortament regulat. Per exemple, un comerciant de Nueva España (Mèxic) no podia comerciar amb un altre amb seu a Nueva Granada (Colòmbia). Aquestes restriccions internes en l’Imperi colonial van acabar per reduir la prosperitat tant de la part europea com de l’americana.  Les Corts de Castella, representants de les ciutats, van quedar silenciades desprès de la garrotada de l’aixecament comunero  -revolta de les ciutats castellanes contra les imposicions fiscals de Carles I per tal d’obtenir el títol d’emperador-. Les Corts d’Aragó no hi pintaven res en aquest afer intern de Castella i prou feina tenien a defensar-se de la voracitat fiscal del rei. La monarquia, a més de monopolitzar el comerç i no assegurar els drets de propietat dels que s’arriscaven en qualsevol activitat econòmica productiva, venia càrrecs , sovint hereditaris, cobrava impostos agrícoles a uns pagesos extenuats i fins i tot venia immunitat front de la justícia.

En canvi, a Anglaterra, la Corona anglesa no podia controlar tot el comerç amb l’estranger i això va fer que els grups que s’oposaven a l’absolutisme fossin els principals beneficiats del comerç atlàntic. Van aprofitar a fons les oportunitats obertes per aquesta conjuntura crítica. A principis del segle XVII, a Anglaterra el Parlament va aconseguir una llei que prohibia al rei –Jacob I –  crear nous monopolis nacionals, però no va poder fer res amb els internacionals que es basaven en el comerç naval.  Certament, els monopolis eren el pal de paller de les institucions econòmiques extractives del segle XVII. La seva eliminació va ser una lluita constant del Parlament anglès que va culminar amb la Revolució Gloriosa de 1688. Altres aspectes importants que es  van aconseguir  van ser la redistribució de la carga impositiva i el reforçament de les finances. De fet, la Revolució va transformar les institucions polítiques angleses, tot fent-les més pluralistes, i va posar les bases per a unes institucions econòmiques més inclusives. La centralització política va tenir un fort contrapès en el pluralisme social i polític. Les bases per a la Revolució Industrial estaven posades.

Les conseqüències econòmiques de les institucions polítiques i econòmiques extractives de l’Imperi hispànic eren, segons Acemoglu i Robinson, previsibles.  Durant el segle XVII Anglaterra es dirigeix cap el creixement econòmic i a una ràpida industrialització i l’Espanya dels Austries s’encamina cap un declivi econòmic  generalitzat. A principis del segle XVII, en aquest últim país, una de cada cinc persones vivia en zones urbanes. A finals d’aquell segle, la xifra era una de cada deu, a causa l’empobriment de la població. Les rendes  hispàniques  minvaven – no gaire les de la noblesa -, mentre que Anglaterra s’enriquia.

La persistència i l’enfortiment de l’absolutisme de la monarquia hispànica, mentre que a Anglaterra aquest sistema de govern va ser extirpat per la “Revolució Gloriosa”, és un clar exemple de com les petites diferències importen molt durant les conjuntures crítiques, en aquest cas el descobriment del continent americà i el comerç atlàntic que se’n va derivar.

 

Un pensament a “Conjuntures crítiques: el pes de la història”

  1. Molt bon article, en la línia i a l’alçada, com a mínim, de les millors aportacions del professor Fontana.

Els comentaris estan tancats.