Cinquanta anys del Concili Vaticà II, l’Església i el germen del retardament

El Papa Joan XXIII durant el Concili Vaticà II

Jaume P. Sayrach
Periodista i capellà

Fa just cinquanta anys de l’inici del Concili Vaticà II i un diria que fa molt més temps. El cardenal Martini va deixar escrit en una mena de testament espiritual que l’Església porta dos-cents anys d’endarreriment. Potser hauria pogut afirmar que des del Concili de Trento té inoculat a l’ànima el germen del retardament.

La meva generació va entrar al seminari quan a Barcelona celebràvem dos esdeveniments que ens van marcar profundament: un era la proclamació del dogma de Maria Assumpta al cel. L’últim exerci, potser, solemne, de la infabilitat pontifícia. L’altra era la celebració del Congrés Eucarístic que, per uns dies, ens va fer sentir que Barcelona era al centre de la catolicitat i l’Església al cim més alt de la Barcelona catòlica i nosaltres, els seminaristes, ocupant la part més alta de la piràmide social, en què a dalt de tot estava l’Eucaristia., al peu de la custòdia el cardenal que representava el Papa, molt a prop seu el bisbe i de seguida, com la seva corona, els capellans i nosaltres, els seminaristes. Un acte propi, encara, de la societat de cristiandat!

Però ja en la mateixa cerimònia del Congrés vam començar a distanciar-nos de la jerarquia, més per raons socials que religioses. Per què en tota la cerimònia el català era vedat? La submissió dels bisbes al poder franquista ens sublevava i els seminaristes, que érem a l’altar, vam entonar el Virolai com a mostra de la nostra rebel·lió.

Tots els anys de seminari vam compartir l’anhel pel sacerdoci, amb la il·lusió de ser com els models que descobríem de bons pastors, i il·luminats pels teòlegs europeus avançats, que llegíem amb fruició (i que després van ser els mestres de l’aula conciliar). Recordaré, pel que suposava d’acceptació de la secularitat i de la santedat del món, Gustave Thills, i per la teologia moderna, teòlegs com Congar, Danielou, Chenu i Shillebeck. Era un pensament que xocava amb la línia espiritualista, espanyolista i descarnada dels superiors del seminari i del conjunt de la clerecia gran, que vèiem massa identificats amb el règim i amb la societat ben situada, allunyats de la gent senzilla i dels obrers.

De vicaris vam patir, dividits per l’actuació que havíem de fer sota el comandament dels nostres rectors i el somni que teníem de com havia de ser el capellà i l’Església. Personalment, com els capellans que vam triar o vam ser destinats a barris obrers –en temps de l’enorme onada immigratòria–, vam tenir la sort de conèixer la JOC a través de Mauro Rubio i els consiliaris Jordi Bertran i Ramon Torrella. La JOC va suposar un revulsiu en la nostra manera de concebre la pastoral, un obrir-nos a la vida i descobrir, més que en els llibres, el que amb Joan XXIII vam aprendre a anomenar els “signes del temps” o, com deien els consiliaris francesos, “les pedres d’esperança” o  “d’ensopec”, segons  que dificulten o preparen en el cor de les persones el camí de la gràcia.

¿Es pot arribar a comprendre el goig que vam experimenatr amb l’anunci, l’obertura i el desenvolupament del Concili? El pobre bisbe Modrego Casaus, ens reunia i ens explicava que li posaven molts deures, i no crec que sentís l’alegria que ens inondava als joves capellans. El Concili esparverava l’Església tradicional amb l’acceptació de la llibertat religiosa i l’obertura al món modern. Un aggiornamento que contradeia les condemnes que nosaltres havíem hagut de subscriure abans de l’ordenació sacerdotal, contra el modernisme.

¡Com recordo les paraules del Papa bo, la nit de la inauguració del Concili, quan els joves congregats a la plaça es van posar a cantar perquè Joan XXIII sortís a la finestra, i ell ho evitava per no fer-se el protagonista de la jornada. Era una nit de lluna i el Papa va dir aquelles boniques paraules: “Aquí, de fet, tothom hi està representat. Es podria dir que fins i tot la lluna s’ha afanyat aquest vespre. Mireu-la allà dalt observant aquest espectacle. I és que estem acabant una gran jornada”.

A Barcelona els amics Casimir Martí i Josep Bigordà es van afanyar a publicar un full informatiu que ens tenia al dia del que passava al Concili. I nosaltres, ja al front de les respectives parròquies, vèiem reforçades les línies pastorals, en què havíem somiat els anys de seminari i de fer de vicaris: la supressió dels estipendis (cosa que ens duia a treballar per guanyar-nos la vida), el recentrament de la fe en la figura de Jesús i Déu pare, l’aprimament de la religiositat popular, la creació de grups de reflexió i la traducció del manament de l’amor en un compromís a favor de la gent, seguint el lema que era el títol d’un llibre del canonge malagueny José María González Ruiz, “Creer es comprometerse”, atents en especial als més pobres, participant en la transformació de la societat, concebuda com la imatge humana a la terra, del Regne de Déu.

Penso que van ser anys d’una gran fe, d’una enorme generositat i de veritable compromís humà i social. El bisbe Joan Carrera pocs dies abans de morir, en la presentació del meu llibre L’esperança d’una Església pobra i evangélica (amb un recull d’escrits d’aquell temps), va dir que enyorava aquella Església tan compromesa i tan creient. Segur que en algunes coses ens vam equivocar. Érem joves i potser sospesàvem poc el pes que té la rutina i la tradició en el comportament de la gent. Però el problema gros el poso en el distanciament dels bisbes i del clergat tradicional que ocupava els llocs decisoris de la diòcesi. La major part dels capellans joves volíem que els bisbes vinguessin a les nostres reunions, a les trobades de Cursos, a l’assemblea de Montserrat (on vam convidar el pare Girardi), a les parròquies… També havíem demanat als nostres teòlegs que intervingussin en el debat que vivíem, i que sortia profusamennt publicat en la revista Correspondència….

La realitat és que l’Església es veia estirada per dos moviments contraris, el dels qui caminàvem en la direcció apuntada pel Concili i el dels qui el Concili va agafar descol·locats i que, després, han anat llimant-lo, acotant-lo i fins i tot enterrant.

El resultat està a la vista. L’Església ha tornat als quartels d’hivern, la unanimitat doctrinal amb el Papa és absoluta i de nou la pastoral tradicional (culte, sagraments, predicació) ocupa el centre de l’activitat de les parrròquies. Com era de preveure, molts capellans (i segurament religiosos i laics), s’han anat desanimant; un capellà deia que la fe se li havia anat apagant. S’han hagut de situar extramurs de l’Església, alguns potser com va escriure Ignasi Silone d’ell mateix, com a “cristians sense església” i, un bon nombre, han acabat plegant i encetant uns compromisos en els que han trobat més sentit que en la pastoral tradicional (la política, la professió, la família).

Jo em miro amb tristesa l’Església d’avui. Sembla que no sàpiga llegir els signes del temps, potser és que ni se li acut cercar-los per si fossin el lloc de la fe, el lloc de l’encontre o separació de Déu i l’home, més que no pas els temples. La veritat és que la lluna segueix sortint cada nit però, apagat l’esperit del Vaticà II, diria que l’Església no la percep. Cinquanta anys després, el Concili queda molt lluny.