Arxiu de la categoria: Fotografia

Ilse Bing, ‘La reina de la Leica’

Viejas colegas. Fotógrafas pioneras nacidas en el siglo XIX
Colita
Fotógrafa

Para una fotógrafa con habilidades reconocidas y una importante reputación debe ser difícil dejar su carrera en el momento en el que sus nuevos trabajos no representen nuevas ideas, pero la tarea de cualquier artista podría ser definida como la revelación de algo nuevo o la muestra de algo conocido bajo un nuevo prisma. Cualquier repetición, incluso en el más alto nivel de artesanía, está vacía de contenido, y por tanto hay que admitirlo.” Ilse Bing, fotografa y poeta, antes de retirarse. Continua la lectura de Ilse Bing, ‘La reina de la Leica’

Christina Broom, la primera fotógrafa de la prensa británica

Viejas colegas. Fotógrafas pioneras nacidas en el siglo XIX
Colita
Fotógrafa

Christina Broom, Chelsea (Inglaterra), 1863, fue la primera fotógrafa de la prensa británica. En 1889 se casó con Albert Livingtons Broom y cuando este resultó  herido en un grave accidente, Christina, mujer de recursos, adquirió una vieja cámara de cajón, y aprendió sola los rudimentos de la fotografía. Pronto le sacaría rendimiento. Instaló un puestecito en el Royal Mews del Castillo de Buckingham, donde vendía tarjetas postales de vistas fotográficas realizadas por ella misma. Incluso retrató  a los Príncipes de Gales En la inauguración del tranvía hasta Wesmister.

Continua la lectura de Christina Broom, la primera fotógrafa de la prensa británica

Denise Bellon, la fotógrafa de la exposición surrealista

Viejas colegas. Fotógrafas pioneras nacidas en el siglo XIX
Colita

Fotógrafa

Nacida en París en 1902, Denise Bellon fue una de las pioneras de la fotografía en prensa. Fotógrafa autodidacta, aprendió junto a Rene Suber y Pierre Boucher las técnicas indispensables del mundo de la imagen. Como tantas, utiliza el cuarto de baño como laboratorio, y se compró una Rollei. Sus primeros temas fueron el mar, la nieve, las nubes, y los retratos de sus hijas, Yannick y Loleh. Más tarde, viajó a Grecia, Croacia, Albania y Bulgaria, donde realizaría su primer reportaje profesional. Después, se embarcó a Marruecos compartiendo trabajo con Pierre Boucher en 1938.

Continua la lectura de Denise Bellon, la fotógrafa de la exposición surrealista

Vanessa Bell, la fotógrafa amateur del grupo Bloomsbury

Viejas colegas. Fotógrafas pioneras nacidas en el siglo XIX
Colita

Fotógrafa

El libro The other observers, mujeres fotógrafas en Gran Bretaña desde 1900 hasta nuestros días,  la califica de fotógrafa, pero visto el resultado, no pasa de aficionada voluntariosa, cuya gran virtud fue retratar a sus amigos que resultaron pertenecer al grupo de Bloomsbury, y a su célebre hermana, la escritora Virginia Woolf.

Continua la lectura de Vanessa Bell, la fotógrafa amateur del grupo Bloomsbury

La fábrica de los relojes II

Miguel Ángel Raya
Fotógrafo

En esta segunda parte (primera parte) me dedico a fotografiar otras dependencias. La cocina, oficinas… más oficinas del edificio de gerencia, viejas máquinas de contabilidad, papeles, muchos papeles…

Vuelvo de nuevo atrás. A esos pequeños detalles que tanto me gustaron del taller, a nuevas tomas de las naves industriales. Son otras horas del día, otras luces.

Después de mucho tiempo sin publicar vuelvo con la segunda parte de esta gran fábrica. La fábrica de los relojes.  Espero que os guste.

Continua la lectura de La fábrica de los relojes II

Ernest Hemingway i Robert Capa a Terol

Carles Querol
Periodista

El desembre de 1937, aviat farà 80 anys, l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway es trobava a Terol (Aragó) treballant com corresponsal enviat per l’agència NANA (North American Newspaper Alliance) per informar sobre la Guerra Civil espanyola. Allí va coincidir, en el mateix bàndol republicà, amb altres periodistas internacionals com el també nord-americà Herbert Matthews del New York Times i el britànic Henry Buckley del The Daily Telegraph, així com amb el fotògraf jueu hongarès Robert Capa. Al bàndol contrari s’hi trobava del soldat desertor sadurninenc Adjutori Varias i Gabarró , el qual va deixar constància de les seves vivències en un diari personal. Publiquem dues fotos inèdites (o gairebé) d’aquelles jornades, capturades precisament per Henry Buckley (Manchester, 1904 – Sitges 1972) amb una càmera d’estar per casa.

Ernest Hemingway molt abrigat, pel Nadal de 1937 al bàndol republicà, a Terol, fent la salutació amb el puny alçat i tancat. El corresponsal britànic Henry Buckley li acabava de regalar dues ampolles de whisky i Hemingway estava molt content. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. Foto Henry Buckley. Arxiu comarcal de l’Alt Penedès

Aquell Nadal de 1937, Terol va esdevenir l’epicentre de la guerra civil espanyola. La posició estratègica de la ciutat era ambicionada pels dos bàndols i per això entre els dies 17 de desembre de 1937 i 22 de febrer de 1938 allí s’hi va produir l’anomenada Batalla de Terol, que va permetre a les tropes franquistes recuperar finalment la ciutat que havia estat ocupada pels republicans el dia de Nadal. El soldat nacional sadurninenc Adjutori Varias va viure aquesta batalla a segona línia amb una certa tranquil·litat fins a mitjans de gener, quan va ser traslladat a Lengares i Carrascalejo, a uns 50 quilòmetres de Teruel.

Robert Capa al volant d’un cotxe llogat per ell mateix i per altres corresponsals internacionals (Ernest Hemingway, Henry Buckley i Herbert Matthews) per a traslladar-se a Terol i traient el cap de la finestreta, el desembre de 1937. El personatge que ha baixat del vehicle per una de les portes laterals del darrera no ha estat identificat i no és cap dels tres periodistes citats. Cliqueu a sobre i s’ampliarà.Foto Henry Buckley. Arxiu comarcal de l’Alt Penedès

A Teruel s’hi trobaven aquells dies una colla de corresponsals de guerra internacionals, com Ernest Hemingway, de l’agència North American Newspaper Alliance, Herbert Matthews, del The New York Times i Henry Buckley del The Daily Telegraph britànic, així com el fotògraf jueu nord-americà Robert Capa, tots ells al bàndol republicà; i al bàndol contrari Edward Neil de l’Associated Press i Bradish Johnson de l’Spur ─els quals van morir durant aquella batalla─ a més de Harold Philby del Times londinenc. Henry Buckley (Manchester, 1904 – Sitges, 1972) relata magistralment a les seves memòries la seva experiència que ens permet fer-nos una idea d’aquell esdeveniment “ […] Recordo Terol en ple hivern; el sol posant-se darrere les muntanyes i inundant-ho tot de tints rosats i de color violeta. Aquella ciutat tan bella i tradicional, tan espanyola, també era una de les més conservadores i reaccionàries de tot Espanya. Quan per fi vam aconseguir entrar-hi les tropes republicanes vaig preguntar per uns amics que hi tenia:

─Quins amics que té camarada!─ em va respondre sorprès un home.

─Vagi al seminari i pregunti per ells.

El seminari era el lloc on els feixistes de Terol s’havien fet forts i resistien quan la resta de la ciutat ja havia caigut en mans republicanes.

El primer que vaig trobar quan vaig arribar al front de Terol va ser Ernest Hemingway, que es va alegrar enormement de veure’m, sobretot quan va comprovar que li portava dues ampolles de whisky. El vaig trobar com l’havia vist tantes altres vegades: estava ajudant un grup de milicians a situar en posició un canó del 75 , que es feia servir per a assalts a curta distància. Per Hemingway, la guerra era allò: implicar-se en tot el que passava al seu voltant, ajudar els soldarts novells a carregar i descarregar les armes, parlar amb tothom i a vegades també barallar-se amb tot-hom. […] L’operació que va dur a terme Enrique Líster amb el seu Cinquè Regiment va consistir a completar aquella mitja lluna de front fins que la ciutat quedés totalment encerclada […] L’operació es va iniciar la tarda del 17 de desembre i el combat per la ciutat de Terol no cessaria fins el 22 de febrer, quan el general Franco va ocupar de nou la ciutat. La nit del 17 de desembre va quedar totalment envoltada. Terol tenia aleshores una població de vint mil habitants, a més d’una guarnició d’uns cinc mil soldats nacionals. Encara no entenc com la República se les va empescar per enviar una força de cinquanta mil homes a aquest racó desolat i remot d’Espanya sense que l’enemic se’n assabentés […].

En aquell any i mig de guerra, a Espanya hi havia hagut una polarització de les dues parts del conflicte: una part, la República, es decantava cada vegada més cap a un tipus de règim comunista, i l’altra, la nacional, s’inclinava a favor d’un tipus de règim feixista. El totalitarisme, per tant, semblava inevitable en l’horitzó polític espanyol, guanyés qui guanyés aquella guerra[…] Vaig entrar a la ciutat 24 hores després que ho féssin les tropes de Líster i només vaig veure el cadàver d’un home a la cuneta. Sembla que Líster va entrar a la ciutat per una carretera i va permetre la població civil que ho desitgés sortir per l’altra.[…] Recordo també que vam celebrar la nit de Nadal en un estable ( cosa que sembla apropiada) on els soldats havíen fet una gran foguera. Van treure les guitarres i es va organitzar una rondalla improvisada a l’estil d’Aragó. Així vam passar la nit, entre jotes i nadales i em vaig sentir molt més proper a l’esperit nadalenc veritable que si hagués estat a París o qualssevol altre capital europea, participant en algun cotilló. Més tard, embolicat amb mantes al cotxe, no podia agafar el son: em preguntava on seria la nit de Nadal de l’any següent. En realitat el que em qüestionava és on seria el món l’any següent, si la humanitat s’hauria trastocat per complert ─que és com evolucionaven les coses─ o bé s’hauria embarcat en una senda de pau i conciliació; si no era hora que giréssim d’una vegada la vista cap a un petit estable per veure què hi havia passat feia gairebé dos mil anys […]”.

Per la seva banda, el soldat sadurninenc Adjutori Varias, catòlic practicant com el propi Henry Buckley, va escriure al seu diari la vigília de Nadal, des de l’altre bàndol del front de Terol: “ 24 de desembre. Arribàrem a la nit. Dormim en un estable. Anem a missa. Ens confessem […] A la nit no puc dormir amb els companys. A mitjanit en Pàmies i en Porrell em vénen a cridar per anar a Missa del gall. Combreguem. Tornem a dormir […]”. El dia de Nadal Varias va enviar una postal a Manuel Raventós i Fatjó: “Avui dia de Nadal, he anat a Missa del gall. Déu faci que l’any que ve poguem tots assistir-hi altra vegada però que sigui en una de les nostres esglésies profanades. Així ho he demanat a Déu i també que ja que enguany no podem celebrar aquesta festa amb complerta felicitat , al menys regni en nosaltres l’esperança que vindran uns temps millors”. I l’endemà escriu al seu diari “ 26 de desembre. Combrego al matí i després vaig a missa […]”. El lector ja se’n haurà adonat de la similitud entre les reflexions de Varias i Buckley en aquelles circumstàncies concretes (d’altra banda molt convencionals) , si bé en el cas del corresponsal internacional, set anys més gran, la seva perspectiva era molt més àmplia. Buckley, a diferència de Varias, havia optat decididament per la República, li preocupava l’avenç del feixisme i el futur de la humanitat i practicava la seva fe d’una manera més reservada, allunyada de la religiositat i del misticisme extrem del poeta sadurninenc. ( Fragments del llibre de l’autor que porta per títol Relats republicans, que s’editarà aquest 2017. Les cròniques escrites per Henry Buckley es van publicar a la seva obra Vida i mort de la Segona República ( Editorial Andana) , les d’Ernest Hemingway a Despachos de la Guerra civil española (Editorial Planeta) , les de Herbert Matthews a The education of a correspondent (Harcourt, Brace and Company) i el diari personal d’Adjutori Varias està dipositat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès. Les fotografies capturades a Terol per Robert Capa es troben a l’International Center of Photography (ICP) de Nova York.)

La fábrica de los relojes

Miguel Ángel Raya
Fotógrafo

Nos encontramos frente a una fábrica de grandes dimensiones. Pronto nos damos cuenta de que va a ser imposible fotografiarla en un sólo día. La gran cantidad de fotografías que van apareciendo ante mis ojos me hacen pensar que dividiré el reportaje en dos o tres partes. La distancia en esta ocasión no será un problema por lo que decido que habrá segundas partes.

Continua la lectura de La fábrica de los relojes