‘Capçalera’: 29 anys, 125 números a l’abast de tothom

La memòria digital de Capçalera, la revista del Col·legi de Periodistes, és un maleït antídot a l’oblit, un mirall que es reflexa sobre la professió amb la crueltat pròpia de la perspectiva històrica

Jordi Rovira
Periodista. Director de Capçalera

Des del mes de juny, la revista Capçalera, que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya, ja pot ser consultada per tothom gràcies a un procés de digitalització que ha portat mesos de feina i que ha permès que, a dia d’avui, qualsevol persona pugui accedir als 175 números de la publicació, o el que és el mateix, als 2.800 articles i a les 18.000 imatges que acumula des dels seus inicis, l’any 1989. Un material, aquest, que anirà augmentant a mesura que la revista vagi traient més números.

MALEÏT ANTÍDOT

Capçalera és una revista diferent. Primer, perquè és una publicació temàtica que parla de quelcom tant complex i apassionant com és la professió periodística. I, en segon lloc, perquè, tot i ser la revista del Col·legi, –i a diferència d’altres publicacions similars– no centra el seu interès en aspectes purament col·legials sinó que posa el focus, bàsicament, en la professió. O el que és el mateix, en un ofici –el millor del món, en paraules de García Márquez– immers en una complexa, descarnada i apassionant transformació.

Els més joves poden caure en la temptació de pensar que l’actual crisi econòmica explica la situació de la professió, amb milers de persones a l’atur i amb un bon grapat d’empreses –sobretot les de la premsa escrita– que, arran del paradigma digital, porten anys buscant un nou model de negoci després que l’anterior saltés pels aires. No és qüestió de menysvalorar la difícil conjuntura actual, però en realitat, el periodisme viu en una crisi permanent.

Fins i tot en els millors anys de la professió, els problemes eren allà, tal i com s’entesten a recordar-nos les pàgines de Capçalera. Els seus articles ens mostren com alguns ja venien de lluny i com, sobretot, al no posar-s’hi solució, es cronifiquen i s’agreugen, passant a convertir-se en una part intrínseca de la professió mateixa. “Quan va despertar, el dinosaure encara estava allà”, va escriure Augusto Monterroso al seu cèlebre microrelat, que bé podria ser la fotografia dels problemes que arrossega la professió i que segueixen allà, com l’animal del conte.

Set anys enrere, quan Ramon Besa va recollir el premi Internacional de Periodisme Vázquez Montalbán, va fer un discurs que hauria d’estar penjat a l’entrada de totes les facultats de Periodisme del país. Besa va referir-se a una professió que s’ha acostat massa al poder mentre s’allunyava de la gent. Unes inèrcies, moltes associades a certes dinàmiques productives, que ens han fet còmplices dels nostres problemes. “Avui –deia Besa– es pot fer el diari sense sortir de la redacció, només escoltant la ràdio, veient la televisió o aprofitant les noves tecnologies; les redaccions estan plenes de gent i buides de notícies”.

En el seu moment, Capçalera va publicar, íntegre, aquell discurs al igual que ha intentat, amb el pas dels anys, donar la paraula i ser una veu crítica de moltes de les males pràctiques que han fet que els periodistes sovint visquem en una torre de marfil i ens oblidem que hem de parlar del que passa al carrer, de la gent, de la vida real, i no pas del que ens pensàvem, erròniament, que era notícia.

Qualsevol persona ara pot accedir en pocs segons a aquell discurs de Besa, així com a les entrevistes a referents de la professió i a nombrosos reportatges, alguns dels anys noranta, que ja parlaven de la precarització, dels problemes dels fotògrafs o dels dilemes ètics, etc… Una consulta ràpida als números anteriors de la revista ens mostra com aquests problemes eren latents, i que l’únic que ha passat és que han mutat, adaptant-se a l’entorn canviant. Així que estàvem avisats. Ja no ens podem fer els ornis. Ho sabíem i no vam fer-hi res.

Per tant, podem fer-nos les víctimes pensant que determinats problemes són exclusius de la nostra generació, o creure que ningú abans advertia de certes inèrcies perilloses. Podem pensar això i moltes altres coses, però ara, amb un sol clic, també tenim la possibilitat de desmentir-ho. Perquè la memòria digital de Capçalera és el maleït antídot a l’oblit, un mirall que es reflexa sobre la professió amb la crueltat pròpia de la perspectiva històrica, la mateixa que ens recorda el que érem i el que som. Ara, per fi, ja podem deixar d’autoenganyar-nos.

–––––––––––––––––––––––

29 anys, 29 portades

Al repositori on ara es poden consultar tots els números de Capçalera, hem triat a l’atzar una portada de cada any.

El númro 1 (any 1989)

 

Número 15 (1990)
Número 22 (1991)
Número 36 (1992)
Número 44 (1993)
Número 50 (1994)
Número 64 (1995)
Número 72 (1996)
Número 81 (1997)
Número 88 (1998)
Número 94 (1999)
Número 100 (2000)
Número 106 (2001)
Número 107 (2002)
Número 116 (2003)
Número 121 (2004)
Número 129 (2005)
Número 134 (2006)
Número 136 (2007)
Número 142 (2008)
Número 146 (2009)
Número 147 (2010)
Número 153 (2011)
Número 158 (2012)
Número 161 (2013)
Número 164 (2014)
Número 170 (2015)
Número 172 (2016)
El darrer número publicat, el 175 (2017)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *