Breu història de la repressió de la llengua catalana

ReiEugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

“Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.

Aquest fragment del discurs de l’ancià rei Juan Carlos I en motiu del lliurament del premi Cervantes (2001) és representatiu del falsejament de la història d’Espanya en els últims anys. Els seus assessors, o bé tenien un desconeixement de la història espectacular o els seu grau de manipulació i cinisme també pot qualificar-se d’extraordinari. Segurament, les dues coses.

La història, però, està ben documentada. Un petit resum, de cap manera exhaustiu:

DecretNovaPlanta
Decret de Nova Planta. 16-1-1716, que va canviar la estructuració política dels reines d’Espanya.

Seguint les recomanacions del memorial del comte-duc Olivares (1625), l’any 1712 Felip V va donar instruccions secretes als seus representants (corrregidores) a Catalunya subratllant que “pondrà el mayor cuydado en introducir la llengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado”.
Ho va ratificar el 1714 “que se procure ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos que no la hablan” (cal entendre “pueblos” com a equivalent a nacionalitats, no a viles o ciutats).

Per tant, des de l’annexió del Principat, Castella va promoure l’analfabetisme en català, per tal d’aconseguir allò que mai no havia estat: un territori sotmès a la sobirania de la Corona de Castella. De fet, el bilingüisme era el primer pas d’un procés de substitució d’una llengua. Aquesta voluntat, que arrenca, de manera explícita, dels segle XVIII, passa pels segles XIX i XX i arriba fins als nostres dies.

Per més claredat expositiva, ho anirem explicant sintèticament per àmbits en els quals  es va aplicar una legislació de ferro, sense precedents, per tal d’eradicar una llengua. Com diu Jesús Tusón, lingüista reputadíssim, “un estat, una llengua, és, doncs, una de les afirmacions més destructives de la diversitat humana, una aberració que atempta contra la pluralitat, natural i històrica de la nostra espècie”.  

ÀMBIT EDUCATIU

Segle XVIII

1715 Consulta del Consell de Castella: A l’aula no hi ha d’haver cap llibre en català, on tampoc no es parlarà i escriurà aquesta llengua i on la doctrina cristiana s’ensenyarà i serà apresa en castellà.

1780 Reial provisió promulgada pel comte de Floridablanca: Obliga a totes les escoles a ensenyar la gramàtica de la Reial Acadèmia Espanyola.

Segle XIX

1821 El Pla Quintana obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.

1837 Un edicte reial imposava càstigs corporals i difamadors als infants que encara parlessin en català a l’escola.

1837 La instrucció del Gobierno Superior Político de Baleares mana castigar els escolars que parlin català mitjançant la delació dels alumnes.

1857 Llei Moyano que ratifica la prohibició del català en l’ensenyament públic. Es considera que és la Llei que més va contribuir a que els nens catalans fossin analfabets en la seva pròpia llengua, ja que va ser a partir de la segona meitat del segle XIX quan es va començar a generalitzar l’ensenyament primari a Espanya.

Segle XX

1923 Circular que obliga a l’ensenyament del castellà  (Dictadura de Primo de Rivera), però no és pas l’única… com veurem tot seguit.

antoni-gaudc3ad-i-cornet
Antoni Gaudí

1924 El general Losada implanta l’ensenyament del castellà a les escoles de la Mancomunitat. Reial Ordre que sanciona els mestres que ensenyin en català. Justament aquell any, el 1924, el mateix Antoni Gaudí va ser detingut i apallissat per parlar en català davant els membres dels cossos de “seguretat” de l’Estat.

1926 Reial decret pel qual es sanciona els mestres que utilitzin el català amb el trasllat.

1938  Llei del 9 d’abril que aboleix l’Estatut de Catalunya i prohibeix el català

1939  Prohibició de parlar o escriure el català a totes les escoles públiques o privades.

PRECEDENTS

Hable en cristianoDe fet, la persecució al català té uns antecedents  similars que es remunten al segle XVI, quan la població andalusina va ser objecte d’una acarnissada repressió política, cultural, religiosa i lingüística. S’establí una sorprenent legislació de persecució contra aquesta pobra gent: els van privar de portar vestits andalusins, de parlar àrab. L’expressió que s’aplica als catalans,“hable usted en cristiano”, prové d’aquesta època. Si tenia lloc un casament en una família morisca calia que totes les portes i finestres de les cases estiguessin obertes per tal que els transeünts poguessin sentir si a dins es cantaven cançons morisques o si es ballava amb música semblant.  Van dispersar tota aquesta gent a l’interior de Castella, separant pares dels fills……Donaven els nens a famílies catòliques per tal que els donessin una educació cristiana. La denuncia del règim de semi-esclavitud a qual eren sotmesos els menors d’edat va ser objecte de denúncia a l’obra El Lazarillo de Tormes , d’autoria  discutida….

ÀMBIT JUDICIAL

 1716  Decret de Nova Planta: “Las causas en la Real Audiencia se substanciaran en lengua castellana”.

1768Real Cédula de Aranjuez”: Carles III de Borbó. Ratifica la imposició del castellà en tota l’Administració de Justícia i en totes les escoles públiques i també en la jurisdicció eclesiàstica a Catalunya.

1838 Els epitafis dels cementiris en català queden proscrits.

1862 Llei del Notariat : Prohibeix l’ús del català en les escriptures notarials.

1870 Llei del Registre Civil : prohibeix l’ús del català en el Registre Civil.

1881 Llei d’Enjudiciament civil que prohibeix l’ús del català als jutjats.

ÀMBIT RELIGIÓS

1755 Decret de visita del Provincial dels Escolapis: es mana a tots els religiosos de l’orde a parlar només en castellà i llatí, tant entre si com amb la resta de la població. I  imposa la pena de viure en règim de pa i aigua, si això no es duu a terme.

1902 Reial decret de Romanones que prohibeix l’ensenyament del catecisme en català.

ÀMBIT DE L’ENTRETENIMENT

1799 Reial Cèdula: prohibeix “representar, cantar i bailar piezas que no fuesen en idioma castellano”.

1801Instrucciones” de Manuel de Godoy sobre els teatres: es prohibeix qualsevol idioma que no sigui el castellà.

Isabel II, per Reial Ordre de 1837, va confirmar la prohibició  del català en les sales d’espectacle i en les representacions teatrals,  i no es va admetre  a censura aquelles obres escrites en aquesta llengua. Com diu la mateixa ordre, aquella prohibició responia a la gran quantitat d’obres escrites en català que es presentaven al censor.

ÀMBIT COMERCIAL DE COMUNICACIONS

1772 Reial Cèdula : va obligar a dur els llibres de comptabilitat en castellà sota l’epígraf següent: “Real Cédula de S.M. por la qual manda que todos los mercaderes y comerciantes de por mayor y menor de estos mis reinos y señorios, sean naturales o extrangeros, lleven y tengan sus libros en idioma castellano según la ley de nueva compilación.”

1886  Dirección General de Correos i Telégrafos: prohibeix parlar en català per telèfon.

NEGACIONISME

Malgrat tot,  cal recordar que a les Corts de Cadis es va presentar una proposició per fer oficial l’ús del català. La proposta va ser rebutjada per 120 vots en contra i 13 a favor. El comte de Romanones, tot responent a tal despropòsit, va afirmar, amb rotunditat,  que la cooficialitat del català era “inaceptable”. Però la pregunta és ; la Constitució de Cadis, no es basava en la igualtat davant la llei de tots el ciutadans espanyols ?

A més de la imposició del castellà per totes les vies possibles, el següent pas va consistir a negar el fet que el català hagués estat mai llengua oficial ni tan sols a Catalunya. Així, Menendez Pidal va publicar al diari El Imparcial  de Madrid l’article “Catalunya bilingüe” , en el qual afirmava que les Corts catalanes mai no varen tenir el català per llengua oficial.  Fins i tot, un cop assolit el bilingüisme dels catalanoparlants, es va començar a negar que la societat catalana hagués estat mai monolingüe.  L’informe de Jesus Patiño, cap de la “Junta Superior de Justicia y de Gobierno” el 1714, és a dir, la màxima autoritat de l’Estat ocupant, explicava clarament quina era la situació real. Aquest document confirmava la “peculiar” situació de monolingüisme dels catalans a l’arribada de les tropes de Felip V el 1714: “ son tan apasionados de su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón, y solamente hablan en lengua nativa.”

FRANQUISME

La repressió lingüística dels catalanoparlants ja havia esdevingut una “raó d’Estat” quan el  1939  es va iniciar un dels períodes més repressius de la llengua catalana: el franquisme.  Aquell any el victoriós general Franco manifestava: “ la unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y con una sola personalidad, la española .

Sant Boi no era Sant Boi
Sant Boi no era Sant Boi

1939 :  Molt breument . Prohibició de parlar o escriure el català

  • A la ràdio
  • Als llibres
  • Al teatre, fins i tot Els Pastorets
  • A tota mena d’impresos, fins i tot participacions de casament i estampes de la primera comunió
  • A rètols i anuncis
  • Als noms de pila
  • Al cinema, fins al 1964
  • A les fàbriques
  • A totes les escoles públiques i privades
  • A les làpides dels cementiris i esqueles  mortuòries
  • A la nomenclatura d’hotels, restaurants, bars, noms comercials, marques i embarcacions
  • A conferències i actes culturals
  • A la correspondència privada, fins al gener de 1940
  • A les inscripcions en els registres Civils
  • Pels funcionaris, entre ells i amb el públic
  • Als noms dels carrers

A això s’hi podria afegir una quantitat immensa de bans municipals, ordres militars i civils. A tall d’exemple tenim la carta del ministre espanyol de Governació, Ramon Serrano Suñer, a tots els bisbes catalans: “ Nueva normativa de usos linguísticos  en la comunicación de la Iglesia con los feligreses, hasta tanto que el idioma español sea entendido por todos ( lo que se logrará con una tenaz labor escolar). Una altra perla ens l’ofereix el reglament de presons del 1956 que especifica clarament que els presos només poden parlar en castellà.

LA TRANSICIÓ

Encara que costi de creure, després de la mort de Franco, durant la transició,  per bé  que l’Estat de les Autonomies  ha induït molta gent , tant a Catalunya com a Espanya, a creure  que la repressió sobre el català havia desaparegut, que era una cosa del passat totalment superada,  també durant aquest període es van publicar lleis per relegar el català a un segon pla

1976 a 2008  Es publiquen almenys 149 Reials decrets i altres normatives per garantir l’obligatorietat de l’etiquetatge de productes alimentaris i d’altres en castellà enfront a l’única llei que hi ha, per exemple, a Catalunya.

1986  Llei de patents que obliga el castellà en la documentació presentada

1989 Reial Decret que aprova el reglament del Registre Mercantil: obliga que les inscripcions es facin exclusivament en castellà

1995 Llei 30/1995 d’ordenació i supervisió de les assegurances privades: obliga que les pòlisses estiguin escrites en castellà

01_savecatalanlanguageSEGLE XXI

Malgrat la persecució històrica que ha sofert el català, que hem explicat de manera  molt succinta, el català és avui dia una de les llengües amb més usuaris de la Unió Europea,  a un nivell similar al suec, el portuguès, el grec i d’altres. Tanmateix, l’Estat espanyol bloqueja el reconeixement de  l’oficialitat del català a Europa, com afirma Martin Schulz, president del Parlament Europeu. La negació continua sent una qüestió d’Estat:

2010 Sentència del Tribunal Constitucional respecte l’Estatut de Catalunya: el català no és la llengua preferent de l’administració a Catalunya, ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu

2011 Inici a les Illes d’una persecució del català, sense precedents, per part del Govern autonòmic. Això va portar a una vaga de fam, protagonitzada per uns quants jubilats a Mallorca, com a protesta. Al País Valencià, també el Govern autonòmic persegueix  de manera implacable l’ús normal de la llengua del país, tot desatenent la demanda d’escolarització en català  de més de 1000.000 famílies.

2012  El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya imposa la possibilitat d’escolaritzar els infants en castellà si així ho demanen els pares, atenent a la demanda de sis famílies.

2012 El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya denega al català el caràcter de llengua preferent de l’Ajuntament de Barcelona

2012 El Govern d’Aragó rebateja la llengua parlada a la Franja com a “llengua aragonesa de l’àrea oriental”. És com si a l’alemany que es parla a Àustria, se  li digués austríac …..

2012  El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya denega que el català sigui la llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya

2012  El ministre d’Educació espanyol presenta un esborrany de llei pel qual el català passa a ser llengua optativa i no cal examinar-s’hi per a obtenir el títol d’educació obligatòria. Sembla que la segona part ha estat revisada….

Conclusió: el marc jurídic que protegia el català, després de segles de persecució implacable, no està garantit. Ni de bon tros.

Molts sud-americans que viuen a casa nostra queden parats de la vitalitat del català tot comparant-ho amb la desaparició d’un munt de llengües, originàries del seu territori, sota el domini colonial. I no en saben res de com han anat les coses aquí!

Si be és cert que les llengües són sempre innocents i són els homes els que les utilitzen com a instruments de poder i submissió, també és veritat, com diu J. Tusón, que la mort d’una llengua no és mai innocent,, mai és volguda pels parlants. El cas del català no és una excepció històrica: l’escriptora estoniana Sofi Oksanen en la seva celebrada novel·la “PURGA” – premi europeu a la millor novel·la de l’any 2010 – relata, amb extraordinària cruesa i realisme, l’ocupació soviètica del seu país.  Arrel d’una entrevista sobre la seva obra, la novel·lista va explicar el següent: durant l’època soviètica quan algú anava a comprar i s’adreçava en estonià la resposta solia ser parli una llengua humana, si us plau”…. Es clar que aquesta al·lucinant situació va durar només cinquanta anys.

Tornant a J. Tusón, a “Patrimoni natural”,  “I si demanem respecte per a cada ser humà, sembla d’estricta justícia que també exigim la pervivència digna i forta de cadascuna de les llengües que són el nostre brou de cultiu”

 ———–

Cronologia de la repressió de la llengua catalana

 

 

 

5 pensaments a “Breu història de la repressió de la llengua catalana”

  1. Es curiós i fa pensar que un article escrit fa més de tres anys encara tingui entrades… és clar, que el tema segueix ben viu

    Té tota la raó ,Victor : Justament vaig escriure un parell d’articles sobre el tema de la repressió de la llengua catalana a França , bàsicament un resum del llibre d’en Joan Lluís Lluís . Si el busca, els trobarà: “Conversa amb el meu gat” i “Tota llengua és susceptible de diluir-se en àcid jacobí”.

    Mercedes, també té tota la raó, Wert recull una tradició linguïcida molt antiga i sense cap escrúpol la vomita en el segle XXI…

    Aprofitant l’avinentesa completo l’article amb les paraules de Jaime Gil de Biedma, un dels millors poetes en llengua castellana del segle XX, que a més era un home d’empresa i no s’alimentava, com molts dels signants del “Manifest dels 2300” (25 gener 1981 ), Félix de Azúa entre altres, del pessebre públic. Va publicar un article a “La Vanguardia” el 27 de març de 1981, amb el saborós títol “Un manifest surrealista”. Allà deia:
    • … Catalán, castellano parlante, escritor por lo libre, probablemente intelectual, e irremediablemente profesional a mis horas, ni yo me había enterado ni las gentes con quienes trato a diario me habían enterado de que estamos, si Dios y la autoridad central no lo remedian, como quien dice a dos pasos de la solución final…
    • … Y sin embargo qué se le va a hacer, me parecería la situación del catalán, además de injusta, muchísimo más sombría. Pues resulta que no, y de ello vienen a salvarnos ahora estos señores que emplean un castellano de gobernador civil decimonónico, invocan a la autoridad, dan gritos de demagogia santa y lo meten todo en el mismo cesto: Cervantes, la explotación capitalista, el antifranquismo, los inmigrantes andaluces – y ya casi se les olvidaban – sus propios intereses…
    • … Porque efectivamente de letras se trata. Y de las paranoias, las pesadillas y las resacas – oportunamente sublimadas en alegato populista – de un grupo de intelectuales de nómina y plantilla, profesionalmente dedicados a la gestión en Cataluña de la cultura de la lengua castellana en cuanto a establecimiento público, reconocido y permanente…
    • … A santo de qué, uno se pregunta, el inmigrante que aprenda y hable catalán, habría de hacer simultánea y definitiva dejación de su lengua materna…Si la mayoría de los catalanes son bilingües ¿habrá de ser él excepción, privándose de una ventaja? ¿Es que nuestros populistas toman a los inmigrantes por tontos?
    • … El plan de normalización de usos del catalán es, pues, una sensata y necesaria tentativa de ponerle en un pie de igualdad – muy precaria me temo – , en cuanto lengua oficial de cultura y comunicación social. La situación del catalán, incluso después de “cooficializado y normalizado”, seguirá siendo por desgracia, mucho más sombría que la del castellano…
    • … ¿a qué entonces los trances alucinatorios de estos dos mil trescientos derviches firmantes? Bueno, algún motivo hay. Porque lo que sí ocurrirá es que la gestión en Cataluña de la cultura de lengua castellana, en tanto que establecimiento público, reconocido y permanente, ya no podrá ejercerse en régimen oficial de monopolio…
    • … Engañar, señores intelectuales profesionales, está muy feo; y engañarse es tonto. Uno sale de la lectura de su manifiesto con la impresión de haber asistido a un espectáculo profesional e intelectualmente vergonzoso…

  2. Una recomanaciÓ diaria que ens feia la mare al anar sols a l’escola (de petits) ANYS 1950 i següents.

    “Que ningú sapiga que parlem català”

    QUE EREM VÍCTIMES DE PERSECUCIÓ PSICOLÒGICA ÉS EVIDENT.

  3. Magnífica recopilació, a la qual he donat difusió per correu.

    M’ha fet “gràcia” el cartell aquest de “hable bien, sea patriota…”, però observant-lo amb detall he vist unes quantes coses que em grinyolen tenint en compte la data d’impressió, 1923 (si no la veig malament):
    – La frase “¡Arriba España!”, ¿no és posterior a 1923? Creia que l’havia creada el franquisme…
    – El topònim “A Coruña” no em quadra amb el missatge uniformista del cartell.
    – Fins i tot la denominació “idioma oficial” em sembla anacrònica, és a dir: jo diria que és un concepte més modern, igual que l’ús de “castellano” en lloc de “español”, que també em sembla dels darrers temps. Potser m’equivoc… no en tenc prou dades…

    Podríeu citar la font del cartell? Això dissiparia tots els dubtes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *