Boira des del pont

Resultats de les últimes eleccions catalanes (2010)

Joan J. Queralt
Catedràtic de Dret Penal de la UB

Després de la Diada i dels desencontres, més que presumiblement, desitjat i cercat per ambdues parts sobre el (in)pacte fiscal, eleccions el 25-N. El protagonisme des de la tornada de vacances -que lluny queda el 30 d’agost i no han passat ni dos mesos- és la independència en versions més o menys sòlides en funció de qui pronuncií la paraula, els seu to i el seu context. De tota manera sembla que el que està més en joc per una majoria no és tan la independència com a tal, sinó el dret a decidir, base democràtica d’aquella; o el que és el mateix: hi ha un consens força generalitzat sobre que el que s’escau el més aviat possible és un referèndum amb totes les de la llei, de la llei positiva -el qual el Prof. Rubio Llorente considerava perfectament constitucional i factible políticament- o, arribat el cas, la llei internacional, cosa prou més problemàtica per dir-ho suaument. El que cal, tot seguint la terminologia tarradellesina, és que els ciutadans de Catalunya es pronunciïn democràticament sobre un pregunta clara i inequívoca de forma vinculant sobre el seu futur i que aquest desig sigui respectat per tothom, per Espanya i per la comunitat internacional.

Però, si parlem de ciutadans, sempre seguint l’exemple del que va ser el president de la Generalitat preconstitucional, la bandera i el passaport propis, símbols estimulants donen poc més de sí, doncs són això, el que no és poc en un primer moment: símbols.

El llenguatge oficial no parla de la Catalunya de les persones, és a dir, de la Catalunya social. El llenguatge oficial dominant, permeteu-me expressar-ho així, és burgés i alguns dels seus representants més conspicus, començant per l’actual President de la Generalitat, és distant de les necessitats populars, d’una empatia molt baixa. No cal oblidar que els que ara, siguin quines siguin les raons, abraonen l’estelada –en lloc de la senyera- són casualment els mateixos que o ens sotmeten a un retall permanent del estat del benestar i d’altres drets fonamentals o el passen per alt, tot xifrant l’Arcàdia inefable en la independència, d’altra banda cada cop més matisada i no sempre explícita.

A part de l’espanyolisme de la rància unitat d’Espanya, sostingut, peti qui peti, pel PP i els seus portaveus, adlàters i divisions mediàtiques, amb el pal sempre en alt i una escarransida i pudenta pastanaga, una inconnexa cohort de federalistes ha sortit de l’armari, especialment ultra de l’Ebre, doncs els d’ací o han perdut l’esperança o fins fa uns minuts es netejaven les dents després de pronunciar el mot maldit. Així, ara surten a la llum les habituals combinacions de patriotes de tota mena barrejats amb federalistes de llarga durada i de trajectòria gallinàcia, però que han estat més aviat callats i lluny dels focus de l’acció política. Però, segons ho veig, erren el moment per haver-ho fet; ara el que toca és l’hora de decidir.

Però també és l’hora de decidir amb qui volem anar, amb quin contingut i cap a quins rumbs. No es pot estar disposat a lliurar les claus del regne –regne encara que sigui república- a qualsevol patriota reconvertir a la veritat vertadera. Sense anar més lluny, Mas a l’agost, segons totes les constàncies, no era partidari de l’ANC per considerar-la un inconvenient i que el tema de la independència, com diria el seu ex mestre, “ara no toca”. L’oficialisme ha passat del ara no toca al posar-se al capdavant de la manifestació; i es sabut abastament què els hi passa els que ocupen la dita posició: el seu destí és el dels genets de tigres.

Seguint per aquesta via, l’absència de projecte nacional, és a dir, de nació de ciutadans, és el vuit envolcallat, això sí, per la bandera. Un model massa vist. L’únic projecte, per així dir-ho, socio-econòmic sentit al oficialisme és desterrar per sempre l’impost de successions i rebaixar els impostos empresarials, tal com Mas va dir davant la CECOT. O sigui una Andorra, però més gran i amb unes platges de somni.

Aquest és el dilema: qui ha tingut l’empenta de tirar cap endavant es un dels mateixos que ens ha portat fins ací i fora de la (inter)dependència -nou palabro, que diria Cela- pensa seguir amb la mateixa política social: una Catalunya en la que on tens doblers o et quedes a la cuneta. Perquè clar, no cal oblidar que CiU, aquesta CiU dels Homs, Gordòs, Madís i d’altres -sense obligar els estirabots de Puig- no és la CiU d’en Pujol; és dir, la CC, volguessin dir aquestes sigles els que volguessin dir, eren del signe socialcristià hegemònic a la Mitteleuropa que va forjar la UE i que ara els seus hereus, tots orientats en la mateixa direcció, volen subjugar.

La independència, paraula que el propi Mas manifesta que es nega a pronunciar de moment, no ha aconseguit alterar la pau ciutadana, això és quelcom de molt positiu. Veure al 26-N, creuat amb la incidència del 14-N, serà tot un desafiament a les coordenades habituals del peix al cove que el programa de CiU perpetua maquilladament.

Tot plegat ens depararà un nou mapa polític català. D’una banda, un escorament de l’espanyolisme de tota arrel inclinat cada cop més cap un predominant PP -millor els originals que les còpies del PSOE, versió vernàcula del PSC-. D’altre costat, tindrem un PSC –potser com a tercera força- que no sap ni qui és ni que fa ací, i que es fragmenta en múltiples direccions; caldrà veure si vota i a qui vota l’antic cinturó roig, ara prou blau. El PSC no s’ha refundat –ni la seva matriu, el PSOE, ara ballant entre Rubalcaba i Griñán- ni el seu programa, ara federalista i partidari del dret a decidir, és fruit d’un congrés de redreçament ideològic, sinó paraules que tenen el mateix valor que les promeses de Zapatero de recolzar l’Estatut sorgit del Parlament de Catalunya. En tercer lloc, això bé podria tenir com a conseqüència que, de fet, CiU gaudeixi d’una hegemonia peculiar, doncs li caldrà la crossa d’un garbuix de petits partits –tan independentistes que ho són de sí mateixos-, de forta cridòria, que pensen que les eleccions per ells, malgrat les enquestes, seran com pescar a una piscina. Tot això, a més, adobat amb la l’aparició, com alguns indicis semblen apuntar, d’un Capità Collons. Finalment la relativa coherència d’ICV, amb sorpresa d’alguns psuqueros pota negra, té curta volada. És ben cert que Herrera, contra pronòstic, s’ha guanyat el respecte de la classe dirigent catalana, cosa molt difícil, i més després del pas de Saura, però el recel contra l’esquerra ex comunista, per excomunista precisament, és enorme.

Aquest és el panorama des del meu pont: apassionant i engrescador, però emboirat per l’orfandat de protagonistes que sàpiguen fer protagonista a la ciutadania. La realitat és la que és i aquesta realitat trigarà en millorar, doncs, llevades evidents excepcions, som en el pitjor moment possible en mans dels pitjors.

Share

3 pensaments a “Boira des del pont”

  1. En llegir o sentir utilitzar la paraula “burgés” en to pejoratiu o com a arma llancívola en venen al cap dues consideracions: la primera recordar quanta gent de Barcelona, actualment, viu a costa de les obres arquitectòniques de la burgesia catalana de fa més un segle – ruta del modernisme, Gaudí… En segon lloc, segons el marxisme el terme “ burgesia” és aplicable als propietaris dels mitjans de producció. Segons aquesta accepció, és poc aplicable a en Homs o en Mas. En tot cas, podem parlar de gent benestant, com n’hi ha a Madrid – on és molt nombrosa i molt més ben connectada amb els centres de poder real- a Sevilla i a Paris, posem per cas. És legítim qüestionar la possibilitat i l’oportunitat que Catalunya es constitueixi en Estat, però, al meu parer, l’argument de desqualificar amb l’etiqueta “burgés”no es gens sòlid.

  2. Magnífic anàlisi, professor Queralt. Com l´entrevista d´en J.Martí i J del Pino al magistrat, l´Itziar Gonzalez i el professor Fontana, gran ajuda per no perdre el rumb. salut
    Toni Agustí

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>