Benet i Jornet, el nen que buscava tebeos al mercat de Sant Antoni

1969. La foto que il·Lustra el reportatge de Montserrat Roig. FOTO PILAR AYMERICH
1969. La foto que il·Lustra el reportatge de Montserrat Roig. FOTOS DE PILAR AYMERICH

Pilar Aymerich
Fotògrafa

Josep Maria Benet i Jornet ha obtingut el 45è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Josep Maria Benet i Jornet (1940), Pepitu per els amics i desprès dels anys per a tothom, conserva encara aquest aire de nen entremaliat i que vol fer-se perdonar (no sabem perquè). El vaig conèixer el 1962 a l’Escola D’Art Dramàtic Adrià Gual que dirigia Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat. No es que volgués ser actor, ja aleshores escrivia teatre i va entrar en aquell refugi cultural per combatre la grisor i la soledat de tots els joves creadors de l’època i per que creia que el teatre era un reflex del món que l’envoltava. En aquest niu de resistents teatrals amb Fabià Puigcerver, Montserrat Roig, etc, va conèixer Salvador Espriu, el teatre alemany, va fer d’actor en algunes obres ( un petit paper a La primera història d’Esther, d’Espriu, l’any 1963).

La primera fotografia que li vaig fer al 1969 a la plaça Reial era per el primer reportatge que va escriure Montserrat Roig per un premi per escriptors joves que convocava la revista Serra D’Or, i que va guanyar. La Montserrat parlava de l’impossibilitat dels joves creadors de que els seus treballs fossin visibles. Era la història de tres joves, l’Ovidi Montllor -a qui la censura li prohibia les seves cançons-, Joan-Lluís Marfany –que, fastiguejat, va marxar a Anglaterra- i Josep Maria Benet i Jornet, que tenia les seves obres dins d’un calaix sense cap possibilitat d’estrenar-les.

1973. Al seu piset de les Rondes, quan es va independitzar dels seus pares. Foto: PILAR AYMERICH
1973. Al seu piset de les Rondes, quan es va independitzar dels seus pares.

Penso en el paral·lelisme d’aquests dos bons amics -el Josep Maria i la Montserrat-, amb dues eines d’expressió diferents. Primer la voluntat d’explicar el passat mes proper, una des de l’Eixample i l’altre des del barri de Sant Antoni, les vides perdudes durant el franquisme, la voluntat de combatre la injustícia, els retrats de tota una generació perduda… i Barcelona, aquesta ciutat que estimaves i odiaves al mateix temps, i per sobre de tot la defensa de la llengua.

El 1963 Benet i Jornet rep el premi Josep Maria de Sagarra per l’obra Una vella, coneguda olor. Com tota la seva obra d’aquests anys, construeix un teatre realista, reflecteix la societat que l’envolta, la vida de barri i la reflexió sobre l’individu. Al 1970 publica Fantasia per un auxiliar administratiu. Al 1972 Berenàveu a les fosques.

1975
1975

Al 1976 l’Assemblea d’Actors i Directors portà a terme la primera experiència de teatre autogestionari i va organitzar el Festival del Teatre Grec. Quan es parla de la transició moltes vegades s’oblida la participació del món teatral de l’època que davant de la precarietat laboral, la manca de teatres, la inexistència del teatre català s’aixeca reclamant “un teatre al servei del poble”.
Josep Maria Benet participa a les assemblees del Saló Diana i a l’estrena del festival , amb molt pocs dies de temps, a partir de la traducció de l’anglès de Carles Reig tradueix i fa l’adaptació de Roses roges per mi, de Sean O’Casey amb direcció de Josep Montanyés, Francesc Nel·lo i Josep Mª de Segarra i amb escenografia de Josep Mª Espada. Josep Maria Benet recorda en el seu llibre Material d´enderroc com “l’obra va constituir un triomf artístic i també un triomf contra les seqüeles del franquisme, inesperat, agitat i, en definitiva, tan gloriós… com efímer. Quan bona part del nodrit repartiment sorgia a escena enarborant una bandera roja… quan l’actriu Àngels Moll es regirava contra el cap dels guàrdies que havien acabat amb la vida del protagonista…. el públic sencer, un públic amb set de llibertat, s’hi reconeixia i esclatava en ovacions “

1999
1999

Al 1979 estrena al Teatre Romea Quan la radio parlava de Franco, amb direcció de Joan Ollé i una molt bona escenografia i figurins de Isidre Prunés, interpretada per un conjunt d’excel·lents actors: Maria Rosa Sardà, Enric Majó. Angels Moll, Nadala Batista, Joan Vallès, Pep Torrents i Francesc Lucchetti.

Revolta de bruixes, escrita al 1977, es va representar al teatre Romea al 1981 dirigida per la gran realitzadora de televisió Mercè Vilaret i amb un repartiment de luxe, sis dones de fer feines interpretades per Nadala Batista, Rosa Maria Sardà, Àngels Moll, Carme Fortuny, Margarida Minguillón i Aurora Garcia i en el paper de vigilant Ovidi Montllor. Una obra mes simbòlica que les anteriors on s’explica la personalitat i els conflictes socials d’aquestes sis dones enfrontades amb el vigilant.

2006. Al seu pis del carrer Balmes
2006. Al seu pis del carrer Balmes

Al 1989 estrena Ai, carai! en el Teatre Lliure. Dessitg al 1991 en el Centre Dramàtic de la Generalitat, i el 1995 Morir, també al Lliure. Al 1994 estrena Fugaç al Teatre Romea amb direcció de Rosa Maria Sardà i els actors Jordi Boixaderes, Joel Joan, Pep Cruz, Mercè Comes i Àngels Moll. Al 1997 dins del Festival del Teatre Grec estrena al Teatre Romea Testament amb direcció de Sergi Belbel, escenografia de Joaquim Roy, vestuari de Mercè Paloma, amb Lluís Soler Jordi Boixader i David Selvas, L’obra tracta el fet de l’homosexualitat entre un professor d’universitat i un alumne.

Grec 1976. 'Roses roges per a mi'
Grec 1976. ‘Roses roges per a mi’

Algunes de les últimes obres son Olors, dirigida per Mario Gas, (2000), L’habitació del nen, al teatre Lliure ( 2003), Salamandra (2005) i Dues dones que ballen al Teatre Lliure ( 2010). Ha escrit teatre infantil i com a guionista ha escrit les primeres telenovel·les produïdes per Televisió de Catalunya.

D’aquell Pepitu que buscava tebeos al mercat de Sant Antoni encara en queden moltes coses però també i ha un home de teatre de llarga trajectòria i una persona humana i divertida que ens feia pessigolles a la Montserrat Roig i a mi i que en les seves sobtades abraçades ens deixava sense respiració.

L’ enhorabona Pepitu.

 

7-Grec 1976,Roses Roges per mi
Teatre Grec, 1976. ‘Roses roges per a mi’
8-1979 Quan la radio parlava de Franco
1979. ‘Quan la ràdio parlava de Franco’
9-1979,Quan la radio parlava de Franco
1979. ‘Quan la ràdio parlava de Franco’
11,1997, Testament
1997. ‘Testament’
10,1994, Fugaç
1994. ‘Fugaç’
12-1997, Testament
1997. ‘Testament’