De baralles, veïns i famílies

e-mail del País Valencià
Javier Andrés Beltrán
Periodista

Ho explicaré amb un exemple que fins i tot arribaran a entendre els xiquets. Una altra cosa és que vulguen entendre-ho aquells que no volen entrar en raó perquè ja els va bé continuar instal·lats en la desraó. Es tracta de preguntar-se si qualsevol de nosaltres, al nostre àmbit més proper, donaria com raonable una situació semblant. A saber: que dos veïns de carrer, porta amb porta, passen vora deu anys sense parlar-se al mateix temps que les seues famílies mantenen una relació d’absoluta normalitat. Seria la cosa tan surrealista de que es giraren l’esquena els caps de família mentre les dones sovint es passen la sal, les filles es presten la roba per a sortir de festa i, fins i tot, els xiquets intercanvien els ‘pokemons’ que capturen en el carrer. No semblaria normal, senzillament perquè no és una situació normal.

És el que ha passat amb els governs de la Generalitat Valenciana i els veïns del nord. Fins que algú amb criteri (què ve a ser com el seny d’allà però dit a aquesta part del riu Sénia) ha dit que ja hi havia prou de fer el bleda. Entre catalans i valencians es fitxen futbolistes com Jordi Alba, que primer estava allà i després va venir ací per a acabar tornant allà, i sembla normal a tots. Que el meu fill estudie a Barcelona i el meu amic Robert (nascut a Amposta) treballe a Castelló sembla del tot raonable. Que Xarxa Teatre mostre el seu art a Catalunya mentre Valentí Pinyot exerceix des de fa anys el seu magisteri al País Valencià és, a més de normal, una sort per als catalans i els valencians que gaudim del seu art universal, allà i ací. Etc. Tot normal… excepte que dos presidents de comunitats veïnes parlen amb normalitat d’allò que afecta als seus habitants. Açò, a ulls d’alguns, és “alta traición”. M’ho expliquen?

Isabel Bonig acusa al President Ximo Puig d’obrir les portes del Palau de la Generalitat als qui volen “romper España”. Res de nou. És l’argumentari que el seu partit, i una part del PSOE, repeteix cada vegada que es volen referir a allò que en Catalunya anomenen el procés. La líder regional que parla d’un nou partit popular modern i renovat torna al passat més ranci i bel·ligerant de la política valenciana. Només des de la irracionalitat de la confrontació partidista es pot explicar que un partit de govern com el PPCV vinga ara a desenterrar la destral de l’anticatalanisme com en els millors anys del Búnquer Barraqueta. Un pas arrere de quatre dècades quan en els anys de la transició la dreta valenciana va fer de l’enfrontament amb Catalunya una de les seues banderes per a recaptar vots i confrontar territoris.

El president Puig va obrir les portes del Palau al president Puigdemont qui, per cert, no va entrar a soles: Una bona representació de la societat civil i de la classe política valenciana va entrar amb ells. Almenys per a escoltar-los, la qual cosa sembla un exercici poc perillós i extremadament saludable. Fins i tot ho van entendre així alguns destacats militants del PP als quals no els feia por la possibilitat de quedar “captats” per a la causa separatista. És el cas del president de la Diputació de Castelló Javier Moliner qui va seure a primera fila per a no perdre detall de la trobada mentre fora, al carrer, es va sentir la veu de la seua presidenta regional acusant a Puig d’iniciar la “catalanización de la Comunitat Valenciana”.

Em pregunte quin paper juga Moliner en aquesta malèvola maniobra per fer realitat el somni dels Països Catalans que denuncia la seua presidenta. A hores d’ara és una incògnita, però el que sí que sabem és que el president de la diputació de Castelló estava allí per raons molt més pragmàtiques i gens perilloses per al manteniment de l’ordre constitucional. I ho va explicar. Moliner sí que entén que açò del Corredor Mediterrani és un projecte que cal defensar al marge dels vaivens de la política partidista. Moliner té clar que cal parlar amb el veí del nord amb el qual haurà de compartir la sal i, si pot, vendre-li taulells o taronges. Això tan senzill és allò que no va arribar a entendre Isabel Bonig… o sí. Perquè, la veritat, em costa acceptar que el PP, com diuen que passa al PSOE, també tinga dos ànimes al respecte.

Bonig sap el que diu i diu exactament el que vol dir. Sap que li donarà més vots acusar els seus rivals polítics de catalanistes que fer costat en la defensa de l’eix mediterrani. Té clar que el seu partit pot ser que s’haja oblidat de l’aigua de l’Ebre, però mai no renunciarà a fer dels bous al carrer, de la paella amb bajocons i del negacionisme lingüístic la trilogia dels senyals d’identitat del valencianisme que defensen. Eixe que vol continuar oferint per sempre noves glòries a Espanya… malgrat que ens neguen el finançament que ens pertoca.

Per al PP l’enemic és el veí i els traïdors són aquells que no tanquen la porta als que volen “romper España”. Als altres, als que han trencat la vidriola de la Comunitat Valenciana per a emportar-se-ho cru, no fa falta tancar-los la porta de les institucions. És suficient amb què tanquen la del seu partit com han obligat a fer a Rita Barberá.

I en eixes estàvem fins que dimecres el PSOE va esclatar pels aires. Ací no són veïns els que es neguen la sal, són de la mateixa família i es barallen sense pietat. Ja se sap que són les baralles més cruentes de totes. Un terratrèmol de magnitud desconeguda amb rèpliques imprevisibles en tots els territoris que pot deixar ferit de mort a un partit amb més d’un segle d’història. El que no va aconseguir una guerra civil i quaranta anys de dictadura ho pot fer possible les disputes internes, la falta de lideratge, i, per damunt de tot, el distanciament amb l’electorat com a consequència de la crisis de la socialdemocracia a Europa: Ja no hi ha estat del benestar que mantenir, ara cal reconstruir-ho davant una dreta que l’ha dilapidat.

Ho vam veure en la pel·lícula “El sexto sentido”: alguns creuen que fan vida normal fins que un dia, ja no tan llunyà, se’n adonen que estan morts. Que estaven morts. Li pot passar al PSOE sinó és capaç de reaccionar, des de la unitat i la lleialtat interna, i afrontar una profunda reflexió sobre allò què vol ser en la nova realitat de la política espanyola per tal d’articular una resposta pròpia als nous desafiaments plantejats a Espanya que torne a il·lusionar a l’electorat de centreesquerra.

No és fàcil, però no els queda una altra… sí és que els queda temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *