Bacallà (va callar) a la basca

Les comunitats autònomes de règim comú obtenen 2.030 euros per càpita. Catalunya n’obté 1.973. Les comunitats autònomes de règim foral n’obtenen 3.965; el País Basc, 4.170.

Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

El ministeri d’Hisenda està publicant les dades de finançament públic per comunitats autònomes -ara cuentas públicas territorializadas (CPT)-, i la darrera (del 2016) correspon a l’exercici del 2013. En sortir a la llum en ple estiu, -una manera de fer  típica de l’era franquista-, va passar força desapercebuda per a l’opinió pública. En canvi, els resultats són força espectaculars. Cal subratllar que els autors de les CPT distribueixen la despesa segons el criteri de “a qui beneficia”. Això es concreta en el fet que molta inversió estatal que es destina a Madrid es reparteix per totes les comunitats autònomes. El saldo de la comunitat autònoma de Madrid sembla molt pitjor del que realment és, i el de totes les altres, una mica millor.

L’economista Germà Bel va publicar un article al diari Expansión (3/2/14) en el qual comenta la nova metodologia inventada pel Sr. Montoro, que contradiu el mètode estandarditzat a nivell internacional per balances fiscals, que es fa servir a Austràlia, Bèlgica, Canadà, EUA i, fins fa poc, a Espanya. Diu textualment: “S’ha presentat un nou mètode, i després de tant soroll el part de les muntanyes ha parit un ratolí. Agafeu el que necessiteu per fer una balança fiscal; llenceu a la paperera els impostos pagats territorialment, perquè els impostos “els impostos, els paguen els individus” (com es sabut molts els paguen a la lluna). Barregeu l’activitat pressupostària de totes les administracions fins que ben bé no se sàpiga què fa qui i qui paga què. Carregueu a tots els ciutadans els beneficis de la despesa centralitzada de l’Estat a Madrid. Així, ens diuen, es mesura l’impacte dels serveis en el benestar dels ciutadans. I el resultat serà… segurament el desitjat”.

Doncs, tot i així, amb aquesta nova i matussera metodologia, els CTP ens diuen coses molt sucoses. De fet, el càlcul que ens interessa és el finançament regional en euros per càpita, amb les mateixes competències i amb el mateix esforç fiscal. Per al 2013, la mitjana espanyola és de 2.155 euros per càpita. Les comunitats autònomes de règim comú obtenen 2.030 euros per càpita. Catalunya n’obté 1.973. Les comunitats autònomes de règim foral n’obtenen 3.965; el País Basc, 4.170. Font: Ministeri d’Hisenda.

Ho han llegit bé: el País Basc rep més del doble que Catalunya i més del doble que la mitjana de les comunitats de règim comú. Cap partit estatal ni cap comunitat autònoma posa el crit al cel. Cap no reclama tenir el mateix tracte que els bascos. Si els bascos demanen més, ningú no s’escandalitza i a tots els sembla bé. Els dirigents del PP i el PSOE, dins i fora del País Basc, ho veuen natural. No hi ha cap acusació d’insolidaritat tot i que el País Basc tenia el 2013 el 131 per cent del PIB per càpita espanyol (la segona comunitat més rica després de Madrid), i en canvi era (i és) receptor net de recursos de l’Estat espanyol. Per contra, la més petita insinuació que Catalunya hauria de rebre un tracte millor és vista a tot l’Estat com a insolidària i inadmissible.

Durant molt de temps s’ha dit que la situació basca no era comparable a la catalana perquè el País Basc era molt més petit que Catalunya (un criteri de justícia i equitat  força xocant). Però no és tan petit, ni per població ni per sobrefinançament. Té una població de 2.189.534 habitants, que és el 29% de la de Catalunya. A més, té un volum de finançament autonòmic que és el 211 per cent del de Catalunya. Si el País Basc rebés el mateix tracte que Catalunya, obtindria  4.760 milions d’euros menys. Si aquest import es distribuís entre totes les comunitats autònomes, permetria millorar el finançament de totes en un 5%. Si Catalunya rebés el mateix tracte que el País Basc, obtindria 16.293 milions d’euros més (una xifra equivalent a la del dèficit fiscal avaluat segons el flux de caixa i neutralitzat pel dèficit).

Són xifres impactants que demostren ben clarament que no és certa l’excusa dels partits nacionalistes espanyols que tots els ciutadans de l’Estat han de ser tractats igual i que en conseqüència no es pot oferir un tracte a Catalunya ni diferenciat ni bilateral. Cada nova ronda de negociació de la quota basca augmenta el seu finançament, tant si hi ha crisi a la resta de l’Estat com si no. La asimetria amb Catalunya és escandalosa, especialment en tractar-se de dues comunitats amb un caràcter nacional indiscutible, amb un reconeixement especial en tots dos casos a la Constitució espanyola i amb nivells de vida més alts al País Basc que a Catalunya. La hipocresia del PP i el PSOE i de la gran majoria de la ciutadania espanyola, que troben perfecte el tracte al País Basc però troben inadmissible qualsevol millora al de Catalunya, sigui en quantitat de finançament o en poder recaptatori -concert econòmic- o en combinacions de l’un i l’altre, és total.

La factura basca

Mariano Rajoy ha pagat cars els dos anys d’estabilitat que ha aconseguit amb l’aprovació dels pressupostos. La broma ha sortit per 10.500 milions d’euros repartits entre Ciudadanos, el PNV, Coalición Canaria i Nueva Canarias . Per fer-se una idea de l’abast d’aquesta xifra, tan sols hi ha quatre partides del pressupost més elevades que el que s’ha destinat a convèncer altres partits perquè donin suport als pressupostos: pensions, els interessos del deute, l’atur i els serveis bàsics. La resta, defensa, sanitat, cultura o educació queden per sota dels 8.000 milions d’euros, és a dir, són partides amb menys pressupost que el que s’ha destinat a l’aprovació del pressupost del 2017, del PP.

Mariano Rajoy i Aitor Esteban, portaveu parlamentari del PNV. Foto: eldiario.es

Però la de Ciudadanos no és la factura més cara. El PNV va aconseguir tancar un acord que s’eleva fins a uns 4.800 milions d’euros. La part més sonada ha estat la famosa quota basca, una reclamació històrica d’Euskadi, que des del 2007 no actualitzava el seu sistema de finançament per manca d’acord amb l’Estat. Finalment, l’Estat ha accedit a retornar 1.400 milions d’euros al País Basc com a compensació pel que li deu des de llavors. I no només això, sinó que han aconseguit millorar les condicions per re-calcular la quota d’ara endavant , cosa que els permetrà enviar fins a 265 milions d’euros  menys cada any.

Però això no és tot. Encara hi ha dues grans  partides més al pacte amb el PNV. L’acord té una trentena de punts, però un dels més valuosos són els prop de 3.400 milions aconseguits en inversions plurianuals en alta velocitat, la famosa Y Basca. A banda, encara hi ha una altra mesura, el canvi en el tram de tarifa elèctrica de mitja tensió, que beneficiarà les companyies basques, però que ha aixecat les queixes d’altres comunitats. Especialment a Catalunya, on les empreses calculen que hauran de pagar 200 milions més en el rebut de l’electricitat  per culpa d’aquest acord.

Com s’explica tot plegat?

En primer lloc, tant els del PP com els del PSOE haurien posat el crit al cel si un acord remotament similar s’hagués signat amb l’antiga CIU, amb el PDECAT o amb ERC. Però en canvi, amb l’acord amb els bascos no piulen o ho fan molt fluixet. Per la seva banda, els uniformistes a ultrança  –Ciudadanos-  s’han quedat sense discurs.

En segon lloc, hi ha els que diuen que ni la Generalitat ni el PDECAT ni ERC podrien obtenir un tracte semblant, ni de bon tros, encara que es portessin com a bons minyons  i súbdits domesticats, perquè el cost polític (electoral) per al PP o per al PSOE és massa alt, mentre que pactar el mateix amb els bascos no en té. Quan a Catalunya s’ha obtingut alguna cosa, l’Estat l’ha desnaturalitzat a la primera ocasió possible. Va ser així amb la Constitució, descafeïnada primer amb el “café para todos” i després amb la LOAPA com a conseqüència del cop d’estat del 23F. Ha estat així en cada negociació que semblava exitosa, tant si la liderava CIU com el PSC (IRPF; Estatut 2006…).

En tercer lloc, els que defensaven que una actitud  més dialogant per part de Catalunya podria donar més bons resultats, han quedat xocats i han reconegut que aquesta mai no podria sortir tan ben tractada d’una negociació amb el partit governant a Madrid, especialment si el millor tracte és fruit de la bilateralitat de l’acord i no es pot generalitzar a totes les comunitats autònomes. Els bascos encara recorden amb satisfacció que en un moment determinat es van plantar i no van votat la Constitució espanyola.

Finalment, alguns altres afirmen que l’explicació és força senzilla i només cal prescindir de la hipocresia instal·lada en el “Reino de España” sobre el tema basc: Euskadi  des del 1959 -amb clars precedents en el segle XIX- va tenir un exèrcit que defensava els seus interessos. Ho va fer amb molta sang i molt patiment durant molts anys. Però el missatge subliminal és demolidor: la violència és l’únic llenguatge que s’entén a Espanya i, el que és pitjor, l’únic realment efectiu.

Com ha dit recentment el sociòleg i urbanista Jordi Borja, pare espiritual dels Comuns, “Als bascos els  paguen per ser espanyols, i els catalans paguem per ser-ne.”

 

Foto de portada: Reunió de la comisió mixta del Concert Econòmic presidida per Montoro i Azpiazu. Foto: EFE.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *