Aquestes dones amb mocador al cap

Les dones amb mocador al cap s’organitzen per combatre la soledat. El projecte es diu Xemio

Anna de Salgot i Marçay
Escriptora

L’envoltava una boirina d’un to gris clar, de vegades més espessa, d’altres menys però sempre gris clar. Asseguda en aquell banc al mig del carrer notava com tot al seu voltant s’havia tornat irreal, el món s’havia esfondrat, excepte el banc que semblava prou sòlid.

Se sentia cansada, mortalment cansada, el cervell no volia respondre a les seves ordres, a les seves il·lusions. En un instant, just per cinc maleïdes paraules, tot se n’havia anat en orris: tens un càncer de mama.

Després, havia deixat d’escoltar, tan sols un murmuri, lleu, paraules inconnexes intentaven introduir-se dins el seu cap, captar el que deia la doctora. En el fons, però, es negava a saber, a admetre la realitat.

Per què a mi —va sospirar.

Tant d’esforç per a no res, la graduació, els màsters, els projectes. Hauria de cancel·lar el congrés als Estats Units, la feina, les vacances amb la filla…, ja res no passaria.

I la meva nena? —va mormolar tot d’una amb espant— Què passarà si no me’n puc fer càrrec? És tan petita encara. Maleït tractament!

Segur que destruiria alguna part del seu cos que no estava malalta. Què li passaria?, quines conseqüències tindria tot plegat? Com es trobaria? Havia sentit a dir tantes coses, perquè tothom parla però ningú no et diu res en concret. I el que sentia era por. Por al desconegut, a la soledat.

En el fons, sabia, que quan li hagués passat aquest primer ensurt, quan aconseguís tocar de peus a terra voldria saber. Voldria estar preparada per conèixer els efectes que tindria la quimio en el seu cos, les sensacions, els efectes. Ella era així: lluitadora.

Sense ni adonar-se’n va començar a planificar. Havia sentit a parlar d’associacions de dones que havien passat pel mateix tràngol. S’apuntaria a una. Se sentiria acompanyada. Seria una companyia lleugera. No tindria cap sentiment de culpa per traslladar-los el sofriment i els temors No era que no volgués el suport de la família, no. El que no volia era que patissin tant amb ella.

Potser quan li estiguessin fent el tractament podria anotar-ho tot. D’aquesta manera podria ajudar altres dones que es trobessin en la mateixa situació. Saber què pots esperar en una situació determinada, et fa sentir menys espantat.

I així va ser com la protagonista del nostre relat amb l’ajut de la seva metgessa, que va aportar una llarga experiència professional amb centenars de dones afectades i que donava correcció científica als continguts, van construir el que és ara Xemio; una aplicació desenvolupada perquè cap dona se senti sola quan sigui a casa i sota els efectes del tractament de càncer de mama.

Xemio és un projecte social que neix de l’experiència personal i el desig de combatre la vulnerabilitat, i que es manté gràcies a les col·laboracions i aportacions solidàries, com ara el concert que se celebrarà el proper 21 de juliol a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona (carrer Rosselló 515).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *