Al voltant de ‘Donde nadie te encuentre’

Alicia Giménez Bartlett

L’alcalde de Morella comenta la novel·la d’Alicia Giménez-Bartlett basada en la vida del maquis La Pastora. (Llegiu també el text de Maria Eugènia Ibañez)

Por Ximo Puig, alcalde de Morella

 
 Potser Donde nadie te encuentre és per damunt de tot un poemari sobre la soledat. Totes les soledats que anem descobrint en tots els personatges i que culmina obviament en Teresa-Tereseta,Teresot- en Florencio. Una soledat que impregna tot i tots i que ens interroga sobre la pròpia realitat de l’ ésser humà que naix i mor soles.
 
   Una soledat immensa que mai no impedeix la voluntat del supervivent. “Nadie espera que vuelva, pero quiero seguir vivo. Nadie me ha esperado nunca pero quiero seguir vivo”.
La soledat está present fins i tot en els personatges més secundaris perquè la soledat forma part de l’estat d’ànim d’aquella, d’esta terra malmesa enmig de tanta tragèdia.
   I per això, un protagonista essencial de l’obra és l’escenari, el moment històric, la Espanya dels anys 50, la guerra que començà quan acabà la guerra. Fins a la darrera expressió es descriu tot el enfonsament d’una societat que va creure en tot fins la ingenuïtat i ja no creu en res. La por que esdevé delació, la renúncia moral que només pot suportar-se amb cinisme, formen part de l’ADN d’un mòn que només aspira a sobreviure.
   Certament la postguerra fou entre nosaltres el pitjor epíleg de la guerra. L’autora descriu amb solvència i senzillesa la negritut del moment. “Para los masoveros los años del maqui fueron más duros que la guerra” relata ben encertadament Alicia Giménez. Aixina ens ho han contat, aixina ho hem viscut ací. La despoblació des d’aquell moment marcá amb una certa irreversibiliat tot un segle. Una época que encara avui omple de silencis els nostres pobles. Massa sofriment, massa traicions, massa mala consicència per no voler oblidar.
   Molts dels personatges de la novela de Alicia necesiten redimir-se d’alguna manera. La redempció que possiblement també necessita el país tot i coneixent qué va passar, més enllà de passar comptes. El dret a la memòria.
   I enmig de tot: La Pastora. Un personatge present al imaginari col·lectiu de totes estes comarques des de l’odi fins l’amagada admiració. Un personatge envoltat per la llegenda i pel silenci perquè massa conciències no podien suportar el que va passar aquell temps de cólera. La lluita contra la subversió sempre ha tingut grans núvols de foscor i la llei a la posguerra no ere més que paper mullat en un país sense drets.
   “La sujeto”-com l’anomena el científic quan encara no ha estat pres de la atmósfera que l’envolta i de la seua pròpia revolta existencial –, “la sujeto”-Tresot.-Florencio resulta ser l’espill de la ruralitat que esclata tot un ventall d’odis i de crueltat que els xiquets amb el testimoni més cru de la indignitat canten: “Teresot, Teresot qué tens entre les cames, Teresot?
(Son trets que no ens sòn llunyans fins i tot els que naixqurem als finals d’aquells maleits anys 50).
   La novela despulla moltes altres racons de l’ànima i convida a retrobar-se amb la terra.
   Descripcions dels nostres pobles. “ A Nourisiser le impresionó Morella: la fastuosidad de su enclave elevado, el paisaje que le rodeaba, las antiguas murallas de piedra gris. Era como una visita  al corazón de algo misterioso y recóndito”.
   Potser un homenatge res pretenciós a esta terra a través dels pastors, un reconeiximent a l’aventura, a la curiositat, al coneiximent com eixe foc que existeix quasi sempre apagat però ben present al cor dels humans.
   O també el passeig per un teatre on la veritat i la mentida tenen poca importància en un mòn de supervivents que acaben visualitzan les seus misèries. Especial atenció als conductors de la novela i aquell jutge de Morella que és la veu de tants i tants que callaren i callaren, perdent a troços la seua dignitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *