Aigües Ter Llobregat, privatització amb eleccions i traïdoria

Tot el cicle de l’agua és ara privat a Catalunya

En plena campanya electoral i contra tot pronòstic (tothom pensava que li donarien a Agbar, l’empresa participada per la Caixa), el Govern de la Generalitat ha venut l’empresa Aigües Ter-Llobregat al grup Acciona, que presideix Jose Manuel Entrecanales. La lectura política és que Entrecanales, president de l’Institut de l’Empresa Familiar, preparava un manifest per la unitat d’Espanya i contra la independència de Catalunya, i d’aquesta manera compren el seu silencio. O inacció. Però costa imaginar que Agbar, presidida per Angel Simon i el capital de la qual està repartit entre la Caixa (25%) i Suez (75%) s’hagi quedat fora de joc. De fet Simon ha anunciat que presentarà recurs davant la justicia, per considerer que l’adjudicació s’ha fet de manera irregular. Però la venda per 1.000 milions d’euros de l’empresa pública més rendible i millor gestionada de Catalunya, tindrà, com diuen els autor de l’article que segueix, publicat a la revista Carrer, “un encariment inmoral del preu de l’aigua” que es beu a Catalunya.

 

Quim Pérez i Eloi Badia
Membres d’Ecologistes en Acció
i Enginyeria Sense Fronteres

Tot i que l’aigua sigui un bé públic ja legislat en la “Llei d’aigües de 1879”, vigent en l’actualitat i, per tant, és un bé proveït per l’Estat en qualsevol nivell, la seva gestió no deixa de ser paradoxal. Així, el servei públic d’aigua pot estar gestionat per fórmules totalment contràries a la seva naturalesa, com és la privatització del servei o la seva externalització, a través de concessions o empreses mixtes.

En general, parlem de privatització de l’aigua quan es transfereix una empresa o activitat pública al sector privat. Per tant, podem entendre la privatització com un procés econòmic, polític, jurídic i social de reestructuració de l’Estat, ja que permet que actors no governamentals intervinguin cada vegada més en el finançament i prestació de serveis bàsics.

Així, la privatització comporta la introducció de canvis en les funcions i responsabilitats públiques i privades. En el cas de l’aigua aquests actors no governamentals són les grans corporacions i les multinacionals de l’aigua, a Catalunya SUEZ (Grup Agbar) i Aqualia (FCC).

En aquests moments Catalunya està reduint les seves institucions públiques a la mínima expressió i les està substituint pel lliure mercat, el qual esdevé l’única garantia envers serveis essencials prestats a la ciutadania. Un model que obvia qüestions tan rellevants com l’augment de les diferències socials i la falta de control democràtic que això suposarà.

En el cas concret de l’aigua, als pocs mesos d’entrar al Govern, CIU inicia el desmantellament de les seves institucions públiques fonamentals per a Catalunya: Aigües Ter Llobregat (ATLL) i l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) amb l’anomenada Llei Òmnibus.

Així, s’inicia la privatització o externalització d’ATLL, una empresa pública creada el 1990 a la qual el Decret Llei 3/2003 atorgava un clar caràcter públic, així com també la gestió i explotació de les instal·lacions que  comprenen el tractament, l’emmagatzematge i el transport d’aigua des de les fonts de captació o producció fins al dipòsit municipal de 121 municipis, amb més de 4,9 milions d’habitants.

Sense cap raó tècnica, ja que ATLL és una empresa pública amb un molt bon rendiment, del 95,42%, i que el passat 2010 va ser considerada la segona millor empresa pública del món per la Global Water Awards. La gestió pública de l’abastament en alta ha demostrat una gran qualitat en el seu servei, fins i tot en la sequera de Barcelona (2006-2009).

Les seves infraestructures estan en un molt bon estat de conservació gràcies a les inversions de manteniment, aspecto que no podem dir de les instal·lacions que gestiona el Grup Agbar (la potabilitzadora de Sant Joan Despí, per exemple, està literalment caient a trossos).

Privatització sense aval democràtic
L’ATLL és patrimoni de tota la ciutadania de Catalunya. Compta amb 700 quilòmetres de conduccions, 167 dipòsits de capçalera, 12 estacions d’impulsió i bombeig d’aigua i dos importants centres de potabilització, les estacions d’Abrera i Cardedeu. Aquestes infraestructures són uns actius de 1.800 milions d’euro si han estat pagades amb l’aportació económica de la ciutadania a través dels seus impostos, el cànon o bé amb Fons de Cohesió europeus, que tenien com a objectiu finançar projectes d’inversió pública destinats a la millora del medi ambient.

En cap cas per a infraestructures destinades a una explotació mercantil. A més a més, la privatització atempta contra les finances municipals, responsables del 50% de la inversió necessària per connectar-se a la Xarxa Aigües Ter-Llobregat. És inacceptable que no siguin tinguts en compte i a sobre se’ls vulgui incrementar el cost de l’aigua entre un 150% i un 200% segons el municipi. I sense cap aval democràtic, ja que la privatització de l’ATLL no figura en cap programa electoral i a més es tracta d’una licitació a 50 anys, és a dir, una hipoteca democràtica i pèrdua de governabilitat i control per a les generacions futures. Cal denunciar que l’actual sistema democràtic impedeix els ciutadans de participar en una decisió tan transcendental com la privatització de l’aigua. Cal ressaltar que no ha existit en tot el món un sol procés de privatització dels serveis públics d’aigua que hagi estat recolzat per la ciutadania, al contrari, han estat moltes les iniciatives ciutadanes que han paralitzat aquests processos mitjançant referèndums, consultes populars i altres iniciatives ciutadanes. Per tant, podem afirmar que es tracta d’un clar procés de sabotatge social, espoli dels béns comuns i segrest de la democràcia.

Sense cap justificació econòmica perquè es tracta d’una privatització innecessària que, ans al contrari,  augmentarà els costos de l’aigua. És cert que l’ATLL té un deute que ronda els 700 milions d’euros, que provenen de la incorporació de dues empreses públiques i de les inversions realitzades durant la sequera. Però també cal dir que el seu nivell d’inversió ha pujat de 35 milions d’euros a més de 100 milions d’euros anuals, sense que aquest augment repercutís en la tarifa en alta ni comptés amb un suport financer adicional de la Generalitat per poder fer-hi front, tal i com sí que es fa amb altres infraestructures com les carreteres, metro o aeroport. Tot i així, l’ATLL té 7 milions d’euros de benefici anuals, que reverteixen en el servei i no en els dividends dels accionistes. Cal fer notar que les empreses públiques d’aigua, i per tant també l’ATLL, sempre reinverteixen els seus beneficis en el manteniment i millora del servei. Les empreses privades, en canvi, dediquen els seus beneficis a satisfer els seus accionistes. Un exemple és el Grup

Agbar, que el 2010 va acomiadar 194 treballadors i paral·lelament repartia 90 milions d’euros en dividends i comprava la Torre Agbar pel valor de 165 milions d’euros, o el 2009, on els dividends foren de 379 milions d’euros. L’entrada d’un gestor privat suposa, per tant, un encariment immoral del preu de l’aigua i no unes tarifes reals i justes. En el cas de l’ATLL, es calcula que el sobrecost que recaurà sobre tots els ciutadans i que té com a únic fi lucrar l’operador privat oscil·la entre els 30 i 50 milions anuals i que la pujada de tarifa als usuaris serà d’entre el 40 i el 60% segons el municipi.

Per altra banda, es posa en greu perill la governabilitat de l’aigua a tot el país, ja que l’externalització de la gestió de l’ATLL suposarà un abús de posició dominant i contradiu l’article 2 de la Llei 15/2007 de Defensa de la Competència d’Espanya i l’article 102 sobre abús de mercat del Tractat de Funcionament de la UE. Suez, accionista majoritari del Grup Agbar, ja va patir una sanció el 2009 pel valor de 1.106 milions d’euros per violar les polítiques antimonopolistes imposades per la UE en el sector energètic, i actualment està expedientada conjuntament amb Veolia i Saur per indicis de pactes en els preus de l’aigua.

Finalment, la gestió integral del Cicle de l’Aigua es veurà greument afectada. La Directiva Europea Marc de l’Aigua exigeix als estats el bon estat de les masses d’aigua per al 2015, i la preservació de les fonts naturals d’abastament són essencials per a una aigua de qualitat. Una gestió en mans privades no  possibilitarà les inversions de caràcter mediambietal, de recuperació d’aqüífers, d’aplicació del Pla Sectorial de Cabals Ambientals, dels Plans d’Espais Fluvials, etc. necessàries.

El passat 2010 l’Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer que l’aigua potable i el sanejament no són un bé econòmic sinó tot el contrari, un dret humà. Aquesta resolució reforça els arguments de la societat civil catalana en defensa de la gestió pública i participativa de l’aigua: avui és l’aigua, demà la vida: ¡ni un pas enrere!

——————–
Aquest article ha estat publicat en el num, 122 de la revista Carrer, editada per la Favb.

Us podeu baixar el dossier titulat L’aigua: be públic, negoci privat

2 pensaments a “Aigües Ter Llobregat, privatització amb eleccions i traïdoria”

  1. Em sembla altament preocupant i indignant la privatització de les Aigües Ter Llobregat,
    però, al mateix temps, a diferència d’en Rufino Fernàndez, no sé veure perquè no és pot comentar l’article d’en Carles Boix, on s’exposen arguments sòlids, ponderats i difícils de rebatre. Dit d’una altra manera, crec que no hi ha una jerarquia de les reinvindicacions. Si no, a part d’anar cap un pensament polaritzat i una mica maniqueu, s’acaba, com en temps d’en Franco, dient a les dones que les revindicacions de classe eren les prioritàries i que les seves havien d’esperar.

  2. Es una pena constatar que este artículo no tiene ningún comentario, denunciando, como lo hace, la preocupante privatización de una empresa pública que funciona, y en cambio alguien rápidamente comenta sobre el artículo del manifisto que se publica más arriba. Parece la muestra de lo que está sucediendo.

Els comentaris estan tancats.