Josep Maria Huertas, periodista. Una interpretació

Eugeni Madueño (*)

Quan va morir Josep Maria Huertas el José Martí Gómez i jo vam anar a l’Ideal del carrer Mallorca i entre whisky i whisky ens vam posar tendres evocant les virtuts i els defectes de l’amic mort. Ahir vam repetir l’experiència, només que els whiskys els vam fer al Dry Martini, que és molt més car. Li vaig demanar ajuda al Martí perquè em posés en ordre la vida periodística de Huertas. Martí em va lliurar un full en el que portava escrits de manera cronològica totes les capçaleres en les que havia treballat. La primera no era Signo, la revista de l’Acció Catòlica, com jo pensava, sinó El mensajero del corazón de Jesús.

Huertas va ser sempre molt catòlic, un home que necessitava la fe. Es va comprometre socialment a partir dels moviments eclesials, com la Joventut Obrera Catòlica, o la Hermandad Obrera de Acción Católica. Visitava sovint la seu d’aquests moviments, al carrer Lluria num 5, un edifici del bisbat on ara hi ha la llibreria Claret.

La vocació periodística la va treure del seu pare, que era periodista econòmic. Aquesta vocació i la relació amb la gent dels moviments d’església el va portar a publicar primer en aquestes publicacions de signe cristià, com Signo. També va enviar coses a El Correo de Andalucía, que era propietat de l’Editorial Católica. I la seva posterior aventura “periodística” ja la situem a la revista La Atalaya del Guinardó, editada por la parròquia d’aquest barri, situada a l’avinguda Verge de Montserrat.

Aquí es on Huertas coneix Jaume Fabre, el qual treballava com a depenent a una botiga de la Barceloneta que es deia “Más barato que en Marruecos”.  Amb Jaume Fabre, Huertas escriuria anys desprès  la  col·lecció de llibres sobre els barris de Barcelona que, en la meva opinió, són la millor producció periodística que ha fet Huertas (i Fabre) en tota la seva prolífica carrera.

Huertas treballava aleshores en la empresa Vespa com a administratiu. Hem de situar en aquella època d’activitats en el teatre parroquial,de reunions sobre joventut en la seu dels moviments catòlics i d’escrits periodístics incipients, la formació de la consciència social i de classe a la que Huertas va ser sempre fidel. Martí recorda una anècdota que, tot i ser molt simple, a Huertas el va impressionar i el va condicionar sempre. A la feina va fer amistat amb el fill d’un senyorito andalús, amb el qual va anar un cop a Andalusia, al cortijo familiar. Un dia van anar a buscar cargols, i es van portar els nens dels masovers, per recollir més quantitat. En tornar, Huertas va agafar una bossa de cargols i els hi va donar als nens. Però el seu amic el va renyar molt seriosament. “No lo vuelvas a hacer –li va dir-. Están aquí para servirnos, no tienes que darles nada”. Es veu que allò li va afectar profundament. I sempre ho explicava.

A mitjans dels seixanta Huertas, Martí Gómez, Jaume Fabre i molts altres periodistes després molt coneguts, com Lluís Permanyer, Gonzalo Pérez de Olaguer, Francisco González Ledesma, Francesc de Carreras, Cristina Fernández Cubas o Jaume Serrats Ollé, van accedir a la Escuela Oficial de Periodismo, i van anar a  examinar-se a Madrid per obtenir el títol.

Huertas i Fabre van entrar a El Correo Catalán, i Martí va anar a treballar al seu poble, al diari Mediterráneo que sortia a Castelló. Va ser per poc temps, perquè Martí va tornar a Barcelona i va ingressar també a El Correo Catalan, que dirigia el tàndem Andreu Rosselló i Manuel Ibáñez Escofet. Martí diu que ambdós periodistes es complementaven molt be. Feien un bon tàndem. Com el que ell mateix va fer durant molts anys amb Josep Ramoneda. O Huertas va fer amb Fabre. O, per portar aquest exemple de feina en equip als temps actuals, ara formen Tito Vilanova i Josep Guardiola. Roselló era un tipus tancat, reservat, discret. Mentre Ibáñez era extrovertit, xerraire, explosiu. Roselló sempre va voler ser reporter, i quan li van oferir l’oportunitat va esclatar la guerra i van tancar El Correo, o sigui que no ho va poder fer mai, això de fer periodisme de carrer. Però quan va tenir la possibilitat va incentivar els seus periodistes a fer el que ell no podia. Trepitjar el carrer. Fer reportatges. El resultat van ser aquelles memorables pàgines centrals d’El Correo Catalán en els que persones com jo vam descobrir –en aquell meravellós reportatge sobre el riu Besòs i el tipus que cobrava peatge per creuar-lo mitjançant una passera que ell havia construït-, vam descobrir, dic, que les persones normals, dels barris, marginades i oblidades a l’escena pública, també eren importants, també podíem ser ‘notícia’.

De reporterisme i de barris tractava la secció que Huertas va començar a publicar en el setmanari Destino, en el que aleshores hi escrivien personatges com Eliseo Bayo o Manuel Jiménez de Parga (dos individus curiosos, que han passat de ser adalits de les esquerres en aquella època, a adalits de l’extrema dreta en l’actualitat. Però això és un altre tema.) La secció de Huertas en Destino es deia “Noticias de 7 días”, i en el seu estil, Huertas extremava els límits legals fins que el director de la revista el va fer fora. Martí riu ara, mentre s’empassa un caldo gallego en el renovat Marcelino del carrer Còrsega (ara es diu Vall d’Ouro, el ex Marcelino). Riu perquè Fabre i ell van posar en marxa una estratègia molt reveladora del grau d’amistat que ja tenien els tres. Quan van fer plegar Huertas, Martí i Fabre van anar a veure Josep Vergés, el propietari de Destino, i li van dir que si be era comprensible que fes fora Huertas, era una llàstima que es perdés la secció, i que ells s’oferien a continuar-la. La deslleialtat aparent va funcionar, i Vergés els va contractar sense adonar-se de que encara que la signessin Fabre i Marti, qui la continuava escrivint era Huertas.

-Fins que va passar el que va passar –diu Martí, ara descobrint el cazón adobado que ha demanat de segon.

Un dia Huertas  va entrevistar el Dr. Josep Trueta, que acabava de tornar de l’exili, i el que va sortir publicat no li va agradar gaire, així que va trucar Vergés i li va demanar tenir un cara a cara amb el periodista. Vergés va trucar a Martí, pensat que era ell qui l’havia entrevistat…

-I què vas fer per evitar que es descobrís el pastís?

-Li vaig dir a Vergés per telèfon que era intolerable que dubtés de mi i de la meva feina, i que, indignat, renunciava a seguir escrivint. Vam evitar que ens descobríssim, però vam perdre la feina.

Huertas va dirigir la revista Oriflama, que editava l’obispat de Vic i en la que va col·laborar, entre d’altres, l’Emili Teixidor. Va ser una revista molt moderna, molt avançada per la seva època, molt en línia amb els moviments progres i per això va tenir una vida convulsa, fins que Jordi Pujol -via Anton Canyelles- la va tancar.

I quan Ibáñez Escofet va marxar a Tele/eXpress, el diari vespertí dels Godó, se’l va portar amb ell. La relació de Huertas amb Ibáñez va ser sempre molt intensa. De fet Huertas veia en Ibáñez el pare que no va tenir. O que tenia, però que mai va exercir amb ell.

Aquest capítol del seu pare es un episodi molt trist de la vida de Huertas. El seu pare li va dir a Ibáñez que li digués al seu fill que signés d’una altra manera perquè la gent els confonia. Això sempre em va semblar tremendament dur i trist. Va ser aleshores que va començar a signar amb el segon cognom, J. M. Huertas Clavería. Jo crec que tota la part trista de la vida del nostre amic va estar marcada per aquell rebuig patern. Per la manca d’afecte que sempre va tenir i que sempre va necessitar colmar.

Be, de Tele/eXpress podríem parlar molt. Jo vaig començar amb ell en aquella època, al carrer Tallers. Treballaven com bèsties. Anàvem a un promig de pàgina per redactor i dia. Vam publicar coses que estaven molt be, però altres que espero ningú tregui mai a la llum, perquè eren barbaritats. A Tele/eXpress és on va publicar el reportatge sobre les viudes dels militars que regentaven bordells, i que li va provocar l’empresonament a la Model. Kepa Aulestia, empresonat per militar en ETA, ens va recordar després que Huertas va viure l’experiència carcerària molt malament, perquè en cap moment de la seva vida havia imaginat que passaria mesos a la presó. “Era evident que no estava preparat per anar a la presó”, ens va dir Kepa. Però el seu cas va anar molt be als moviments polítics dels moment, que el van utilitzar per reclamar llibertat de premsa i agitar la ciutadania. Al sortir de la presó Huertas es va creure una mica el paper d’heroi que l’havien assignat, i va actuar com a líder de la professió. A un mitin celebrat al cinema Princesa de Via Laietana mentre hi havia la vaga de premsa i s’editava el diari Premsa en Lluita, Huertas cridà pel micro: “Compañeros, la revolución sube hacia Pedralbes, el conde de Godó tiembla”.

El que sí va passar finalment és que Godó es va vendre el Tele/eXpress a aquell il·luminat anomenat Sebastian Auger, que el va tancar amb tots nosaltres a dins, i Huertas, passats els anys va acabar treballant a l’emblemàtic diari de la família Godó, La Vanguardia.

En aquells anys convulsos en que les circumstàncies obligaven la gent a prendre partit i situar-se davant les coses d’una manera o una altra, Huertas va incrementar, i com!, la seva llista d’amics i d’enemics, que sempre ha tingut, molts amics, i també molts enemics. Com va dir un, “Huertas tiene infinidad de amigos y multitud de enemigos”.

Be, quan ja estaven al Dry Martini, amb un Talisker davant, vam començar a enumerar-los. Als enemics. Van sortir la tira, certament. Però ara no estaria be llegir els seus noms aquí. Segurament perquè en molts casos, Huertas es va guanyar l’enemistat a pols. Aquelles notes que deixava als companys criticant el que escrivien, advertint-los de la seva deriva cap a la dretanització. O aquells episodis viscuts a la redacció en que en l’èxtasi de la discussió ens llançava –literalment- el telèfon al cap, o el pot de la cola… Doncs es clar, hi havia qui s’ho prenia malament. A la darrera etapa, quan col·laborava amb mi al Vivir de La Vanguardia, cada cop que es creuava amb l’Enric Juliana, que era sotsdirector del diari, aprofitava per recordar-li ben alt com s’havia tornat de conservador, ell, que havia estat militant del PSUC de Badalona.

A Huertas l’estimaves (com crec que ens passa a tots els que avui estem aquí), o l’odiaves. No donava espais intermedis.

Però tornem a la cronologia.

Huertas va morir sense veure complert el seu somni de ser director d’un diari. Ell tenia necessitat de triomfar socialment, de ser reconegut, de passar a la posteritat. Jo dic que és conseqüència del mateix. De la necessitat que sempre va tenir de sentir-se estimat. Ell pensava que quan més brilles, més admiració i estimació acaparfes.

Martí assenteix però no comparteix. El Talisker ens està posant melancòlics.

Li recordo la mania que tenia Huertas de preguntar a tothom si era feliç.

-Es la insoportable levedad del ser de la que escribía Kundera –en respon-. A nivel personal hay muchas maneras de asumirla. A mi me da por la tristeza, la melancolía, un abandonamiento, un dejar que la vida decida por tí, porque tienes la sensación de que no puedes hacer nada más que “dejarte llevar”.

-Sigues siendo un pesimista lúcido, como te definió Ramoneda.

-La situación es pesimista, se hunde el país, pero también el ser humano.

-Ahhh, un altre whisky !! –crido a la cambrera.

A finals dels 80 Marti i Huertas es van retrobar a El Periódico, on Huertas va dirigir la secció de local i Las Cosas de la Vida. El van fitxar a l’època de Ginés Vivanco i Enrique Arias Vega.

D’allà se’n va anar com a subdirector del Diari de Barcelona que es va ressuscitar amb Josep Pernau a la direcció. Però l’operació va sortir malament i el diari va tancar. Aleshores tornà al Periódico, on va tenir com a segon Josep Carles Rius.

Martí va deixar el Periódico per anar a La Vanguardia quan van nomenar Juan Tapia com a director, i va tornar quan li va semblar que el director Antonio Franco li permetria anar-se a Londres com a corresponsal. Però Franco no va complir la seva paraula, i Martí se’n va anar a Londres igualment, on va fer de corresponsal de la cadena SER. Recordo el dia que el van acomiadar en un autocar que feia Barcelona-Londres i sortia del bar estudiantil de la plaça de la Universitat. Martí tenia 50 anys.

Antonio Franco va ser qui va fer fora Huertas de El Periódico. Li van indemnitzar, i el periodista que millor coneixia i més havia escrit sobre Barcelona, es va quedar al carrer, sense cap lloc on publicar.

Jo portava aleshores el Vivir. Com a redactor en cap d’aquest suplement haig de dir que totes les iniciatives periodístiques que vaig fer eren sempre inspirades en la forma de treballar i d’entendre l’ofici que havia aprés veient com treballava Huertas. També haig de dir que mai se m’hauria acudit proposar-li al director Jose Antich de contractar Huertas. Donava per fet que no el voldria. Va ser l’actual vicedirector, Alfredo Abián, qui em va sondejar.

-¿Crees Eugenio que si le propones a tu amigo Huertas que colabore con nosotros dirá que sí? –em va preguntar Abián.

I així va ser com va començar a publicar l’any 2002, la secció “Paisaje de los Ciudadanos”. I on va seguir col·laborant fins el dia que va morir.

Aquell dia va venir a veure’ns a la novena planta, on treballaven molts amics seus, com el Juanjo Caballero, Josep Carles Rius o Miquel Villagrasa. Va haver de seure, esbufegant. Estava atemorit, pensava que l’operació de la pròstata no havia anat be i temia el pitjor. Era, vist ara en perspectiva, el personatge de Grahan Greene que Martí diu que va ser Huertas. “Contradictori, amb sentiments de culpa, amb pors… però que en el fons busca Déu, la bondat, la generositat…”.

A Marti li puja la malenconia. Deixem el Dry Martini i encenem un toscano mentre passegem per Enric Granados. Sense adonar-nos tornem a parlar dels anys en que es va coure tot.

-Huertas va saber que el seu pare havia mort perquè li va dir Gonçal Évole, aleshores “un noi de Cornellà que havia guanyat un premi Manuel Brunet” -escriu Huertas a Cada taula un Vietnam-, i després el pare del gran periodista televisiu Jordi Évole. Gonçal va trucar Huertas per donar-li el condol desprès de llegir l’esquela del seu traspassament a la Hoja del Lunes. Huertas va quedar tocat. “Feia més de setze anys que el meu pare se n’havia anat de casa i no en sabíem res”. Aleshores els tanatoris no existien i la gent velava els morts a la mateixa casa del difunt. Ibáñez va acompanyar Huertas a la casa del seu pare, on hi havia la seva dona i els seus fills, els seus germanastres. La dona va oferir Huertas el rellotge de butxaca del seu pare com a record. Però ell ho va rebutjar. “Lo que sí me haría ilusión es aquel tebeo sobre Mickey que él dirigía”, va demanar Huertas. I li ho van donar.

Martí intenta recordar el títol de la novel·la de Grahan Greene en el que hi ha un personatge que se sembla a Huertas. No recorda el títol però si l’escena.

-Al final hay uno que dice: “se habrá condenado”. Y otro responde: “No, porque él amaba a Dios, y, en el último momento se habrá salvado”.

-Quina manera d’acabar un relat sobre la vida d’un periodista –li dic al Martí. I em respon:

-Tu escriu el que et surti.

___________

(*) Aquest text va ser llegit per l’autor a l’acte d’homenatge a Josep Maria Huertas que, organitzat per la FAVB, es va celebrar el 19 d’abril de 2012 a la Casa Golferichs de Barcelona.

Un pensament a “Josep Maria Huertas, periodista. Una interpretació”

  1. Admirat Eugeni:

    He llegit amb cert retràs aquest magnific retrat que fas de l’amic Josep Maria Huertas. En un dels últims paràgrafs apuntes que la notícia de la mort del seu pare, li va donar Ibàñez Escofet. No és cert. A l’endemà de la mort del seu pare, molt aviat, vaig trucar al Josep Maria per donar-li el condol i ell no en sabia res. Vaig ser jo que li va donar la primera notícia. Cal afegir que jo ignorava la dissort del Josep Maria amb el seu pare de la qual cosa em vaig enterar en una conversa que vàrem tenir. Jo col·laborava esporàdicament amb ell com “lletraferit”. Em va publicar diversos escrits a ORIFLAMA. T’ho diré amb paraules evangèliques: “donem-li a Manuel Ibàñez Escofet el que és de Manuel Ibàñez i a l’humil “lletraferit”, Gonçal Évole el que és de Gonçal Évole”. Ho pots comprovar llegint el llibre del Josep Maria: “Cada Taula un Vietnam” Pàgina 40.
    Una abraçada
    Gonçal Évole

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: